L’Oriol Junqueras

Dimecres passat sala d’Òmnium no estava prou plena pel nivell de la conferència que s’hi va sentir. Oriol Junqueras té aquest posat quan està en silenci sembla que no acabi d’aterrar del tot. La cara rodona, aquella mirada descompensada i una barba d’alguns dies no compleixen, per a res, el bon manual del màrqueting polític. I crec però, que d’aquesta imatge n’hauríem d’estar contents. Potser en un país com el nostre, no fan falta homes i dones de -manuals-yeswecans. El nostre camí s’imporvitzarà tant que, quan haurem arribat al final, ens preguntarem com és que finalment hi vam poder arribar. Junqueras és un home que no sembla polític i quan el sentim se’ns fa estrany, i això com a país això ens hauria d’entristir. Algú que és i sembla normal fa una feina que francament i parlant clar, és un marrón de cuidado. Venir del món municipal, haver passat per la Universitat, haver viscut entre Brussel·les i Catalunya uns anys, i literalment emmerdar-se a la direcció d’un partit descomposat com Esquerra, demostra que de polítics n’hi ha molts i com a tots els gremis la incompetència es reparteix de manera homogènia, però aquest no seria el cas d’en Junqueras. Parlem del que ha fet i del que fa, però també del que diu. M’alegra veure que hi ha independentistes que a part de gesticular dia i nit que Espanya ens roba -i que està molt bé i que cal repetir molt sovint- també ens diu, i sense demanar perdó als puritans independentistes, que ara cal recolzar el Govern amb el pacte fiscal, i fins i tot amb algunes de les retallades que, a ulls de gairebé tothom, són del més estricte sentit comú. M’alegra saber que hi ha independentistes que guanyen a Sant Vicenç dels Horts, una ciutat que no és ni Vic ni és Capçanes i on les dues primeres forces són PP i PSOE, i m’alegra també pensar que davant d’un partit com ERC hi ha una gent que creu que la independència no és cap broma ni una festa de grallers i tambors. I m’alegraria també en pensar que hi haurà un moment en que Mas, Junqueras, Herrera -i per què no?- Tura i algun altre socialista encara amb un brí de dignitat, s’asseuran en una taula i es posaran d’acord per alguna cosa més que per firmar Estatuts o lleis orgàniques espanyoles varies.

LA CANÇÓ: Shiver, de Coldplay.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s