Of course,

Una tensió ja coneguda t’aclapara el cos. L’espatlla intenta encaixar la capsa foradada com si d’una extremitat més de l’esquelet es tractés. El botó negre queda clavat al coll, nu, en contacte amb l’os de la clavícula i la gola que et permet engolir la saliva a través d’un forat com un fil. El silenci previ et neguiteja i paralitza i segons abans de fer el primer moviment et preguntes com pot ser que fins ara no t’hagis mirat l’armadura. Si i do i mi i fa separats. Uf, és de les habituals- i et permet un mini-segon de distensió. Però respires i ja ets dins. Una empenta t’absorbeix i ja no ets tu qui mana sinó el Bach o el Mozart de torn. Una al costat de l’altra, les notes reproduint-se per sobre un blanc rallat i conduint-te a repeticions i a canvis de tempo que no pots controlar. I aquí és quan ens auto-enganyem pensant que el  millor repte és el de desxifrar munts i munts de pentagrames desconeguts que algú va composar fa uns segles pensant-se que amb ells la humanitat seria millor. I sovint això passa, però sent honestos de debò: és pot ser liberal amb tot menys quan et relaciones amb el món a través d’un instrument -hi ja pocs exercicis més bèsties, íntims i semblants al sexe, que el d’estar davant d’una partitura amb un instrument. Per això, que res és millor a esprémer alguna cosa que coneixes, resseguir amb la mirada i els dits unes notes que et resulten molt familiars, amb les quals és més fàcil intuir-ne el principi, el mig, el clímax i el final.

LA CANÇÓ: Truca’m, de Joan Dausà i Els Tipus d’Interès.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s