Gris de primavera

Un parpalleig inesperat, pessigolleig a les galtes, i el nas dens, ple d’alguna cosa estranyament familiar. Aquella sensació que els mocadors passen a ser els millors i més imprescindibles companys de viatge. Mentre veiem que som increïblement sensibles a unes inofensives i minúscules partícules de l’aire, el nostre voltant es comença a encendre. Ben a poc a poc, aquell verd gris que pentina esquinçant tots els arbres durant el fred, desapareix. S’apaga enmig d’una nova llum, càlida, inexplicable. Entre tanta mediocritat, de sobte una bellesa aclaparadora. El sol penetra enmig d’uns núvols grisos que encara porten aigua i vent, i fred de bufanda. Però ja no es tracta d’un gris qualsevol, d’un gris de sempre. És el gris de primavera, unes ràfeges casi negres que aclaparen els ara sí llargs vespres. I quan mires per la finestra -com s’esborra i difumina des del tren Capçanes- percepts que sí, que els millors moments de l’any estan clarament davant nostre.

LA CANÇÓ: Els crits, de Mishima.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s