Tenim la obligació moral de reivindicar-los

Un dia em van deixar anar la frase: Ja que no els vam poder viure quan tocava per néixer massa tard, com a generació tenim la obligació moral de reivindicar-los. El meu amic, cosí i músic no parlava de cap altra cosa que dels grups, compositors i músics més influents i elementals del segle XX: els de la generació dels 60′, però especialment els dels 70′. Així que, en acabar de llegir aquest article em proposo, ben modestament, que tingueu ganes d’escriure sobre l’espai de cerca de YouTube paraules com Led Zeppelin -i per extensió Jimmy Page-, Cacuts, Deep Purple -o Richie Blackmore-, Black Sabbath, Jethro Tull, Jimi Hendrix, o Emerson, Lake & Palmer. I per cert, i sigui dit d’entrada, obvio grups com The Bealtes i The Ramones per què entre tanta samarreta de modernet i de Yellow Submarine, els dos grups estan més suats que els arguments d’un federalista espanyol després de la sentència del TC.

Una breu història personal. Deuria tenir uns vuit anys que, de camí cap a l’escola de música de Falset, amb amb la vermella Seat Terra i de pilot el meu pare, vam començar a sentir per la radio els acords d’una cançó estranyament màgica. Amb una lletra incomprensible, i pel que he sabut anys més tard, és tracta d’una de les cançons més reproduïdes de la història del rock. Mun pare em va avisar. Es tracta d’una de les millors cançó de la història. Acostumada a les Spice Girls, en aquelles latituds vitals, o com a molt a les lliçons barroques de classe de violí, no sentir la base rítmica pop em va deixar estranyament perplexa. Una cançó que creixia, des del primer acord, amb uns arpegis de guitarra acompanyats d’uns vents fusta i una veu penetrant que semblava, per alguns segons, que volia escapar-se per l’altaveu. Es tractava ni més ni menys que dels 8 minuts i 2 segons de Stairway to heaven dels Led Zeppelin.

Les coses no passen per casualitat, així que segurament algun dia, aquell potser no, però algun altre sí, hagués ensopegat amb aquella mateixa cançó de 8 minuts i 2 segons. O amb tota la discografia de vinils de l’època que hi ha a casa. El que es fa incomprensible és que si a les escoles hi ha l’assignatura obligatòria de música, hagi de ser l’aleatorietat o l’interès d’amics i coneguts spamejant els murs de Facebook – S. i J., algun dia se que m’ho agraireu-, el que et faci descobrir el que segurament és la millor contribució cultural europea dels últims cinquanta anys. No es morin, doncs, abans d’escoltar de dalt a baix els discos I, II i IV de Led Zeppelin. I passin un moment pel III i escolin la Since I’ve Been Loving You. Ja poden anar fent, els enllaços estan a sobre de cada un dels discos que he citat.

Bé, potser no ho faran, però no pateixin, que si per alguna d’aquelles coses de la vida assisteixen al meu enterrament, probablement allí la sentireu. La llàstima serà que ja no em podran dir si els fa posar la pell de gallina de la mateixa manera que a mi. Sonarà aquella mateixa cançó que vaig escoltar quan tenia 8 anys, casi sense voler, però que m’ha fet descobrir l’univers més màgic i espectacular de la meva vida, que no és altra cosa que la música. Això és tot, un altre dia ja parlarem de la clàssica. Enjoy it:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s