Sobre #PS12, #SMPS12, #PS2012, etc.

Intro. Canya i entrepà de pollastre amb ceba i pebrot a Gràcia -aquí així anomenen la pebrina, pobrets- i en 40 minuts sortia a l’escenari el 43è millor guitarrista de tots els temps segons Rolling Stone. 30 minuts de línia groga cap a Maresme | Fòrum per repassar impulsivament el rellotge 50 vegades i escriure dos twitts per minut. Com en hores prèvies a la millor cita, aquella sensació que et recorre el cos de sentir-se propietari de la nit que ha d’arribar, o de tres. Acreditació al canell, travessar l’esplanada del Fòrum i arribar al Sant Miguel cinc minuts abans de les 11. Trucar a J., que t’avisi que estan a 5 metres de l’escenari, els trobis, facis el vot d’alegria més gran que s’ha fet mai en un concert, i que trenta segons després aparegui davant teu Nels Cline.

Wilco. Sense extravagàncies van demostrar ser Els millors de tot el festival. Un pop clàssic amb un folck correcte, però amb un immens rock i una guitarra del tot americà. Un silenci no incòmode és el màxim que pots demanar a un músic o a un grup en un directe, i ells els van brodar tots, a la perfecció. The xx al seu rotllo, volen i poden ser algú quan siguin grans, però necessiten encara molts més concerts a les espatlles i això passa per saber aguantar un públic de 20.000 persones i no avorrir-lo en l’intent. I mitja hora després, tots pasturant com a cabres absurdament en la mateixa direcció a 20 metres del mar, cap a l’escenari Sant Miguel un altre cop, per veure els Franz Ferdinand. Els escocesos van saber tirar de hits i pel què toquen encara van fer bon concert. Res impressionant. Ara bé, s’ha de reconèixer que fer votar per complet tot el públic, amb acords de 2n de guitarra, deu tenir el seu què.

Divendres va ser el típic dia de festival on la música i és exactament el de menys. Però entre birra, barret de palla i frankfurt de 3 euros i mig, vas tirant d’escenari en escenari i del consell dels amics. Descobreixes coses com Rufus Wainwright a les vuit del vespre o The Rapture a les tres de la matinada, i no saps com, però a les 4 ja estas asseguda a un bus que et recull direcció al centre. Ja que tothom sap que en aquelles condicions i després de dues nits, quedar-se allà és de professional. I de butxaques plenes, i no només de bitllets. I tenim ben après de fa temps també que, a aquelles hores, una retirada a temps sempre és una victòria.

Nuit française. Dissabte vam arribar al PS com nous i vam marxar-ne pletòrics. Un vespre a l’escenari Ray-Ban amb Dominique A. i des de llavors l’objectiu era clar i les distraccions diverses. Justice 1.45. Vam passar pels Shellac amb un públic entregadíssim i un baix que es va guanyar el bolo de la resta de col·legues, i uns Ya la tengo desastrosos a l’escenari Mini amb el pitjor concert, d’acord amb les expectatives, de tot el festival. Un desordre descomunal i unes modulacions esperpèntiques per un grup que semblava ser molt més que tot aquell escàndol d’hora i quart. I aterrats finalment al Sant Miguel, vam donar-ho absolutament tot quan van sortir Gaspard Augé i Xavier de Rosnay. Una lliçó de com fer embogir cinquanta mil tarats ja rebentats de tres dies de festa. Justice tancaven el cercle gairebé empatats amb els Wilco. Els dos grups, amb registres i estils ben diferents, però que van arrodonir un PS ben a l’alçada de les expectatives.

LA CANÇÓ: Ramble on, de Led Zeppelin.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s