#Sonar2012 té un nom, és català i és diu Oriol Riverola (I)

Saltant de festival en festival, aquest cap de setmana tocava Sónar. Mesos d’espera per veure completar el cartell, i setmanes de xafardeig per sonar.es per llegir-hi taules i horaris per dies i hores. Vam fregir la targeta amb els 45 euros de dia per veure John Paul Jones i rebentar la nit a Fira 2 per literalment bavejar amb el el directe del l’americano-xilè Nicolas Jaar. Però com sempre passa a Sónar, cap dels grups pels quals pagues l’entrada, mai acaba fent el millor concert del festival.

Dijous vam ajudar a omplir la millor sala amb el millor so i els millors tècnics que mai he vist en cap festival, amb dues grans sessions: els catalans The Pinker Tones, -amb el recent pare inclòs- i acabant amb DJ Amable. Per la seva banda, els caps de cartell, els New Order, van donar exactament el que el públic volia -inclosos els tres temes de Joy Division-. I especial atenció a la memorable la xiulada del públic quan el cantant va anunciar la victòria de la selección contra Irlanda. I insistint: 4 a 0, 4 a 0! La cara de desencaixats que van fer els músics durant uns minuts va ser per emmarcar.

Matí d’Iboprufé per anar tirant amb dignitat fins a poder entrar per la porta del MACBA i que se’t passi la ressaca de cop: cervesa en mà a tres euros, barret de palla i samarreta especialment dissenyada per l’ocasió i patrocinada per Karate Zeon. Ni amb aquestes pintes no aconsegueixes ser el més freak ni per casualitat. Ràpidament vam veure que l’exercit guiri havia envaït l’espai una altra vegada, així que va decidir amagar-nos i contemplar les proves de so del grup que, sens dubte, ha estat dels més innovadors de tot el festival.

Una hora de directe dels Supersilent feat. John Paul Jones pot ser una prova de foc fins i tot per un públic especialitzat com el de Sónar. Tot acceptant obertament que no és el cas d’una servidora. Però les paraules en acabar el concert de P. -que si que coneix molt bé el sector- van ser aclaridores, fent el més gran exercici  humilitat: “em fa l’efecte que ni tinc prou coneixements ni estic prou preparat per entendre res del que he sentit aquí.”Una hora per païr l’absència total d’harmonies, d’estructures, i amb lògica musical que té poc a veure amb el que hem escoltat durant tot el segle XX. Bateria i una trompeta amb sorinda, teclat alhora que orgue del segle XVIII, baixos de 12 cordes, macs per tot arreu i guitarres sense clavilles. I que en acabar, tot plegat hagi servit per arribar a la conclusió que John Cage no és res més és un conservador musical. Paul Jones, amb l’edat que té,  deu tenir claríssim -igual que ho va fer fa trenta anys amb la producció i composició del Led Zeppelin IV- a través de quins grups pot seguir innovant. I Supersilent és segurament l’aposta perfecta.

Després de tot allò, vam tornar a veure el sol i una sessió espectacular a la carpa amb Flying Lotus. I passades les 20:30, amb més birres en sang que cap dia, vam arrodonir-ho amb el millor concert de les més de les 20 hores de música: la revelació John Talabot (Oriol Riverola), que amb la seva electrònica elegant va fer al·lucinar, vibrar i botar el públic del Sónar Hall. Talabot va tancar el divendres dia demostrant que la millor música electrònica i de noves tendències també es fa des de Barcelona. Llavors encara no ho sabíem, però acabaven de veure el millor concert de tot el festival. I dos hores després, vam comprovar que poques lliçons li por donar Nicolas Jaar al nostre Talabot.

LA CANÇÓ: Whole lotta love, de Led Zeppelin.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s