El centre còsmic que no volem arribar a ser mai

Passar uns dies a Perpinyà és segurament un dels millors antídots per combatre qualsevol argument anti-independentista català. Pocs exemples -exceptuant els que ens dóna dia a dia el País Valencià- són tant efectius per explicar, a algú que no coneix el país, en què no volem convertir-nos d’aquí cinquanta anys.

Hi teníem molt a guanyar i molt poc a perdre, així que vam travessar la frontera amb un tren que uneix, amb intermitència, el nostre nord amb el seu sud, o amb el que encara hi queda de nostre. Vam canviar el color del mapamundi per arribar a una estació francesíssima -amb les seves botigues i savoir-faire– però que, alhora, et feia sentir estranyament com a casa. I coronant l’estació, El centre còsmic de l’univers, i el rostre 5×5 d’una de les figures culturals més importants que els catalans hem sabut donar al món. I els francesos aprofitant a la mínima i com sempre han fet, el prestigi i les victòries alienes.

Endinsar-se a Perpinyà per Sant Joan vol dir veure més senyeres, sardanes i focs artificials que a Catalunya, però amb la diferència que a nosaltres vivim aquesta festa perquè toca, i ells ho viuen pel que són o pel que van ser alguna vegada. A Perpinyà es respira, a tot arreu i en tot moment, aquella actitud decadent de voler explicar que algun dia van arribar a ser algú: es miren el passat de reüll i només a través del folklore, per no haver-se d’avergonyir de ser un Perpignan enlloc d’un Girona.

Tot això es comprensible per què durant segles -i ara, tot torna- deuria fer una immensa vergonya ser espanyol. Els catalans del nord, doncs, amb un gran sentit comú, van deixar-se vendre la moto, i ara som exactament on som: tenim un país dividit per una frontera que, com ja deia Josep Pla a Contravan, no era res més que un taló de teatre:

 “Cervera és un teló de teatre perquè hom ha tractat de demostrar-hi que la frontera que hi passa és realment separativa, àdhuc per a la gent del país. Entre Catalunya i el Rosselló no hi ha cap frontera real, en vista de la qual cosa hom ha creat una frontera d’escenografia: l’urbanisme ha tractat de crear una població destinada a assenyalar acusadament una diferència. Com que no hi havia res que separés, hom ha hagut de fer cases i teulats diferents. Els teulats, sobretot, són francesos, vull dir de França endins. Una mica més amunt tornen a ésser catalans, les teules tornen a ésser com les nostres teules. Però a Cervera havien d’ésser diferents.”

LA CANÇÓ: Ramble on, de Led Zeppelin.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s