Marxar (I)

Marxar no fa por per deixar-te aquí algo imprescindible. No fa por per què, probablement, quan tornem tot serà i seguirà pràcticament igual. Alguna parella més, alguna de menys, alguna nova feina o alguna nova criatura entre algun que altre amic. Marxar no fa por per deixar-te res, sinó per la por de tornar i no ser exactament el mateix. O no ser d’aquella manera que ens agrada ser vistos, reconeguts i estimats. Marxar fa por per creure’s algú en algun lloc, renunciar a aquest espai i llançar-se per a començar de nou i reinventar-te una identitat allà, on no ets absolutament ningú. Cal ser honest i acceptar que ser algú no depèn de res més que dels altres, i de la seva acceptació. L’amor, com l’amistat, creixen no pel que sentim, sinó pel reflex i la nostra projecció sobre els altres. Ens agrada veure’ns a través d’aquells i no d’uns altres, i gràcies a això, som i ens sentim millors. És per aquest fet que els discursos individualistes són només bons per a pel·lícules liberals del segle XVIII. Els reptes produeixen una excitació comparable a la del vertigen: la inseguretat de la distància, el dubte sobre l’èxit i la por de reconèixer massa lluny de casa les propies febleses. I tot: el riure incontrolat, sentir-nos grans i vius i únics, tornara en el moment que, un nou món de persones, carrers, festes i concerts, ens retornin aquella identitat perduda en dues hores i mitja de vol cap a Anglaterra.

LA CANÇÓ:The Girl I love She Got Long Black Wavy Hair, de Led Zeppelin.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s