Fotografia

Enfilem les escales del Coxy’s Yard, un bar típicament anglès. De fet, a Stratford, gairebé tot és típicament anglès. La cervesa, amb aquell regust de sí-però-no. La seva aparent inexpresitivat: mirades calmades, poc incisives, però curioses. I una cordialitat estranya entre desconeguts. Com si haguessis de ser sempre saludat per aquell parent que no veies des de la primera comunió. I gairebé sempre, amb aquella sensació d’estar envoltada d’una gent que han vingut al món per crear i reinventar-se continuament. La sala mig budia i fent glops de Foster’s com si es tractés d’un bol de crispetes, tot esperant que comenci l’espectacle: veure omplir una sala amb tot allò que sempre has somiat conèixer. Una barreja tan estranya. De puretes, de dones que a Catalunya anirien, com a molt, al bingo, i aquí t’expliquen han vist concerts de Hendrix, Beatles, Stones i Led Zep. I també, clar, alguns joves amb una estètica moderna però, per sort de tots, no-d’aparador. Un concert de dues hores com a fotografia. Una fotografia amb colors nous però estranyament familiars. Sentir-se, o no, un lloc nou com a teu, em fa l’efecte que depèn sobretot de, u, les ganes que un tinguis de viure com ells, i dos, de les ganes que tinguis d’emocionar-se amb les seves coses. Rules to follow.

LA CANÇÓ: Meet me in the city, de The Black Keys.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s