Grans i majestuoses merdes, o altrament dit «The 2nd Law»

En pocs espais de reflexió és pot fer més el ridícul que els destinats als crítics musicals. No generar vergonya aliena quan s’opina d’un disc, passa per no escriure’n res fins que no ha passat, com a mínim, dues o tres setmanes. Temps suficient per haver-te sincerat, a través de la música, de les pròpies misèries i prejudicis. Com tant encertadament tuitejava @maubarba: Después de 5 escuchas el disco de Muse alcanza el nivel de “casi fumable”. Los que os gustó a la primera, sois unos farsantes y lo sabéis. Cobrar per opinar sobre la feina dels altres és un exercici massa seriós com per deixar-ho en mans dels cínics. O potser, simplement, en mans de tanta massa impulsiva testosterona. Jutjar l’art sense honestedat pot arribar a ser extremadament pervers. Per això sóc molt més partidària dels The best of the year que d’algunes ressenyes de discos acabats de sortir del forn. Les presses pel Jo sóc el primer han fet massa mal a massa seccions de revistes de taaaaaaant prestigi. Dit això, i fins i tot els qui no cobrem per fer-ho, tenim la obligació moral de ser honestos -sobretot amb nosaltres mateixos- i acceptar que, de vegades, també un dels grups de referència de tota una generació pot arribar a publicar grans i majestuoses merdes. I això és una mica el que ha passat amb el The 2nd Law dels Muse. Intentant partir sempre de la presumpció d’innocència, descobrim un CD a través d’un ara i un aquí. I el considerarem una gran obra quan aconsegueix enganxar-nos com a rates, al formatge traïdor d’una ratera. Quan genera aquell magnetisme de l’amor frustrat, com el de l’ex-parella que ja ha tingut la conversa del carinyo hem de parlar. Aquella atracció irracional i desmesurada per algo que sabem que no ens convé. Quan tot això es desperta dins d’un vinil, d’un CD o una pista de l’iTunes, o un repeat pren forma de setmanes i de mesos; llavors és quan ens arriba a atabalar el silenci. La buidor i el no-res del final d’aquella cançó. De la Cançó. Quan tants repetits acords ressonen i ens construeixen la pròpia identitat. Per què un bon disc, amb sort, no serà res més que una peça més que ha construït el nostre passat. I The 2nd law, a part de fer-te dubtar de la trajectòria d’un grup, et fa veure que massa sovint es confon creativitat amb evolució musical. Per què no és poden condensar tant males cançons i tant irreconeixibles, en un grup com Muse, en tant poc espai. Mai cinc cançons seguides han estat dignes de ser esborrades de la memòria -des de Follow me fins a Liquid State, exceptuant Animals-, i ni una orquestració a Prelude havia sigut tant previsiblement ridícula. Només Supremacy -i Madness- supera uns mínims de potabilitat muscial. La primera amb un baix dens, una percussió a l’alçada i uns violins i vents que aporten alguna cosa més la ridícula lletra “Greatness dies, unsung and lost, invisible to history. / Embedded spies brainwashing our children to be mean” (!!!!!). Panic Station passa a ser una de les cançons més interessants del disc, imitant un Michael Jackson impulsiu i contagiós. Big Freeze condensa una còpia barata dels experiments de The Edge i de la veu del Bono. Survival vol ser una copia que diria molt poc dels Queen. I només les dues cançons del final del disc, Unsustainable i sobretot Isolated System aporten una mica de dignitat a tanta segona i decepcionant llei. Però per sort de tots nosaltres, i per molta merda d’estudi que puguin arribar a treure, Muse sempre serà una de les bandes amb un millor i més majestuós directe. O això crec. Per això intentarem anar a Wembley. Per què encara són a temps d’escriure la història de la millor banda de rock britànica de principis del segle XXI.

AxrjO7TCMAEVQUe

LA CANÇÓ:  A Wolf At The Door, de Radiohead.

Anuncis

One thought on “Grans i majestuoses merdes, o altrament dit «The 2nd Law»

  1. Quan va sortir el disc ja t’ho vaig dir! (és fàcil dir això ara, però).
    Jo els vaig veure en directe després de l’Absolution, el 2003, a Estocolm, i em van deixar de pedra, brutals. Vaig convèncer una amiga a acompanyar-m’hi a canvi d’acompanyar-la a ella a Blur, i no ens va decebre el sacrifici a cap dels dos. Els vaig tornar a veure en directe a Badalona, el 2006, i en canvi em vaig quedar ben fred. Després, personalment, penso que tot i que han pogut voler arriscar, no han fet més que popularitzar-se i decaure musicalment, amb algunes excepcions.
    Espero que vista l’evolució, no tinguin per objectiu assemblar-se a Coldplay ara. Ja seria massa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s