A Anglaterra els tarats són artistes

Des de la setmana passada que també em podreu trobar entre les pàgines del Diari El Singular Digital. Secció Cultura, categoria Música. Aquí el segon article que hi publico:

Una de les primeres hòsties en aterrar a Anglaterra passa per observar l’immens contrast entre la impecable creativitat que desprenen, i al mateix temps, la seva tant mesurada fredor social. Una gent convençuda de ser diferent i millor, però que de tu-a-tu expressa generalment fatal tot el que sent. Una gent que per dir-te que No es passa mig minut parlant, i al mateix temps és rematadament pràctica.

Encara que les dades diguin el contrari, aquí no són millors per treballar més, ni tampoc per fer-ho massa millor. Hi ha un repartiment semblant al nostre entre vividors, espavilats idropos. Són més rics que nosaltres per molts motius -els quals en gran part desconec- però explica moltes coses que un anglès mitjà abans compri més car a l’amic que més barat al desconegut. I també són rics culturalment per què, i a diferència de nosaltres, semblen haver construït la seva identitat al voltant de l’art, i no al revés. La cultura no és l’accessori del cap de setmana. És un element tant nacionalment integrador com ho pot ser la monarquia. I això té unes conseqüències socials colossals.

No existeix la conversa del -Què estudies? -Música. -Sí, però, i què més?. Això aquí no existeix perquè probablement han estat dels primers en tractar els seus joglars amb certa seriositat. El nens anglesos aprenen música com qui estudia matemàtiques. A l’escola -i molt més enllà d’aquelles quatre parets- l’art, la música i el drama són presos en una consideració que impressiona. Cosa moltíssim parlar amb algú que hagi nascut aquí i que no toqui cap instrument, o no tingui cap familiar que no ho faci. El fill que es dedica professionalment a la música podrà ser un geni. I la comunitat el valora. Per què n’hi ha molts, però només els millors s’hi dediquen.

I amb tot també aconsegueixen que els seus tarats siguin artistes. Posen una guitarra en mans d’un més que possible incomprès social -i que possiblement igual morirà abans dels 60- però, mentrestant, omple sales de concerts. Han sabut canalitzar socialment la diferència -la característica principal d’una una societat democràtica- i per això fan encara de la seva una de les més grans de la cultura occidental.

Imatge

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s