Lonerism a la catalana

Uns barrots i una fotografia amb el 3r filtre de l’Instagram. Barri de Les Corts. La Cafeteria del Centre Cívic Can Deu. Un sol de dissabte i una terrassa plena de gent i de cadires metàl·liques. De les incòmodes. Pau Vallvé bromeja per Facebook: La foto és el Lonerism de Tame Impala a la catalana, no?

A aquestes alçades de la pel·lícula, amb el rock, la línia que separa intentar aportar-hi quelcom nou de fer el ridícul, és molt fina. Entre 1967 i el 1971 van passar més coses que durant els 80 i 90 junts. I això no és només una evidència històrica. Només cal repassar les millors bandes dels primers anys del segle XXI per entendre com d’hipotecats encara estem pel llegat de tota aquella generació de rock progressiu i serrells rectes.

Els americans The Strokes, per exemple. 30 de juliol de l’any 2001. Un NY pre-atemptats i surt a la venda l’Is this it. Un rock senzill i sons primitius. Uns fills de papà que sense voler-ho publiquen un dels discos més elementals per entendre els post 90’s. No són de cap manera magnífics músics, però van ser uns magnífics creadors. I començar a dalt de tot té el problema, i que és que llavors ja només pots caure. Per això, deu anys més tard escrivien amb un hihihaha el desastrós Angles: ‘Everybody’s been singing the same song for ten years’. I sap greu.

Però no tot són males notícies. Tornem a la Commonwealth. Com un Estats Units però amb reina: Austràlia. Terra de cotxes grossos, de l’intent vintage del Wolfmother i de l’estancat i previsible rock’n’roll dels Jet. Una llàstima. Però Pitchfork.com l’octubre de 2012 ressenya amb un 9 i un ‘The Best New Music’ aquests noiets anomenats Tame Impala amb el Lonerism. Amb la portada vintage dels Jardin du Luxembourg inclosa. Amb una veu que estranyament s’assembla a la de John Lennon. Una fusió de pop, rock progressiu, lletres introspectives però sortosament no ridícules. Una densitat estranya. Com escoltar Black Sabbath però sense blues. Com escoltar The Beatles però sense els insuportables cors. Com escoltar el Kid A de Radiohed però sense l’aurèola depressiva de l’hivern a Oxfordside.

Tameimpalas451

*Article publicat a El Singular Digital.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s