Jack White, el blanc que vol cantar com un negre

Es troben un americà, un anglès i un irlandès. Aquest podria ser l’inici d’un acudit. Però es tracta del It might get loud. I el documental que reuneix Jack White, Jimmy Page i The Edge. El pretext és conversar sobre la guitarra elèctrica, però després d’una hora i mitja, s’acaba perfilant com el millor documental-retrat sobre música que he vist mai.

Un nen entre deu germans. Una habitació 2×2. Dues bateries, un amplificador de guitarra, una gravadora. I sense llit. Vaig treure’l. Dormia sobre una estoreta en un racó al costat de la porta. -minut 38. Jack White sembla un tio estrany, un asocial forrat. Una prepotència al parlar que probablement només emmascara timidesa. Va créixer al barri mexicà de Detroit: ser guitarrista era la cosa més vergonyant a la qual podies aspirar. Aquell era un món de hip-hop i dance. En un món de no guitarres.

Una vaca en un ranxo americà. White vestit de negre, barret de copa. Com un diumenge de 1920. Construeix el pont de la guitarra amb una ampolla de Coca-cola. – A la Bíblia Déu va castigar l’home perquè sempre hagués de treballar dur. Pagès, paleta, guitarrista, o el que sigui; has de lluitar amb els materials fets per l’home – i la imatge d’unes cordes i una guitarra plenes de sang-. Fa la primera distorsió i la vaca se’l mira. Teconolgy is a big destroyer of emotion and truth. It makes it easer and you can get home sooner but don’t make more creative person. It’s a desies you have to fight in any creative field. Easer use. Em sembla que no es pot insultar ningú d’una manera més fina. Sobretot si tres minuts abans hem vist The Edge. El tècnic de so que s’ha fet famós com a guitarrista dels U2.

És innegable que l’estètica dels White Stripes era rematadament estúpida. Com de dibuixos animats. Però va funcionar. Blanc i vermell. Germana gran i germà petit. I caramels pintats al bombo de la bateria de la nena. I la guitarra del nen, vermella. Però White reconeix quelcom amb una elegància que posa la pell de gallina. Més enllà de ser un dels millors guitarristes. Més enllà d’haver apropat el blues a les generacions que tenim 25 anys. I més enllà de seu to distant i repel·lent: “Tota aquesta estètica de la banda era una manera de distreure la gent. Per què el realment intentàvem fer era tocar això. “Quan tenia 18 anys algú em va tocar Son Hause. Una veu i un home que picava de mans. Allò va suposar entendre-ho tot sobre el rock’n’roll, sobre l’expressivitat, la creativitat, l’art. Un home contra el món.- I encara ho estem intentant.

it-might-get-loud-20090609042058466_640w

* Article publicat a El Singular Digital.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s