Wankelmut, un berlinès normal

Diuen que Berlín és la nova capital cultural europea. Com un Londres, però subvencionat. On no regales el sou a canvi d’una habitació que, al teu país, no hi posaries ni els gossos. On les distàncies no són, com a mínim, d’una hora. On una capital no és tant poc com el seu país.

Jacob podríem dir que era un berlinès normal fent coses normals. Vint-i-quatre anys. Estudiant de filosofia i ciències polítiques. I com tants altres, punxant entre festes i pisos d’amics. Però un dia potineja i versiona una cançó, la puja al seu SoundCloud, i Wankelmut -en alemany, inconsistència – en poquíssims mesos és converteix amb el responsable de l’himne house més escoltat de 2012.

La Marta escriu: “Guest list per veure un alemany amic d’un amic punxant. Véns?” – Abandonem King’s Cross Station, enfilem les escales del segon pis del bus -els tarats sempre es queden a baix- i en 15 minuts queueing -un concepte que explica moltes coses dels anglesos – a l’Egg London. Probablement una de les sales de referència en música electrònica. Un soterrani, sis sales, mobles posh però tranquil•litat en llegir un Egg’s dress code is smart/casual. Controls de seguretat tipus aeroport, i 70% de públic masculí.

El millor amic de l’amic puntxava a les tres, hora que aquí a dalt, normalment, ja només hi queda el millor de cada casa. Però a Londres tot és poc anglès. La festa va a tempo de l’Europa continental. Falten deu minuts per les tres i la sala mig buida. Les tres en punt i la sessió comença. La gent apareix, i la festa està servida: comença amb un slow techno, tipus Mi mujer. Wankelmut explica que Nicolas Jaar és un dels artistes preferits. Però de seguida, res més lluny que una sessió de l’americà. El seu tempo és multiplica. Connecta amb el públic. Es mou. Si de l’alemany n’espereu una sessió de 120 minuts tipus beats-One-Day, no l’aneu a veure. fa ni més ni menys el que li dóna la gana. I no el que la gent probablement n’espera. L’electrònica és un gènere molt menys previsible, més obert, i requereix un constant aprenentatge. Per molt bla-bla-bla del xumba-xumba, té molts menys esquemes que el rock i el pop.

Però el millor no va ser ni la música, ni la festa, ni els seus beats. Ni tampoc que el protagonista tingui la mateixa edat, interessos i frustracions que la generació que ara té 25 anys. El millor és que, per fi, la generació de finals dels 80 està començant a protagonitzar la història de la música del segle XXI. La connexió emocional, doncs, està servida.

544524_577436345608657_955408572_n

* Article publicat a El Singular Digital.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s