Modernets de la Rolling Stone, baixin de l’escenari

Jo volia escriure alguna cosa normal sobre uns nois que semblen normals. Tenia ganes d’explicar el magnífic retrat de 3’38’’, honest, de la relació John Lennon-Yoko Ono. D’un amor que els més joves només hem descobert quan ens hem fet una mica grans. Volia dir també que Quin dia feia, amics, sembla el millor tribut a la grup català del segle XX – que no és cap altre que Els Pets. Tenia ganes d’explicar el ben construïda que em sembla Vés, bruixot: una guitarra present, subtil -també a Desapareixíem lentament- com mai en cap altre dels dos discos. Com a composició, la segona pista, i la més brillant del disc, demostra una impregnació d’aquests nois, d’anys i anys, amb molt bona música. Volia afegir que Mort d’un heroi Romàntic -no alarms però petites surprises als primers acords- em sembla un magnífica versió de Roger Mas però en mode xava. Amb aquell final sec i esplèndid de “creu-me, ho intento, però a estones sospito, morena, que això no s’aturarà mai.” Llavors, també volia dir que, amb Teresa Rampell, Catalunya no havia estat més a prop del rock primitiu americà. Rastres de Link Wrey. La cançó, amb un baix i bateria al pur estil You only live once de l’any 2005. I per acabar, vola dir que Fes-me petons és com escoltar David Carabén, però amb bona veu. Rasca i recita síl•labes com ell, com mai abans ho havia fet. O Com a mínim en públic: “Entra al meu dia mig valent i mig nerviós / nota a les mans com en tremola tot el cos”. Una textura d’en Guisbert que, durant tota la cançó, es fa indestriable de l’univers referencial-Flora dels Mishima.

En resum, volia explicar que m’encanta aquesta cara B que hem descobert dels Manel en aquest nou disc, Per què la influència anglosaxona és fa més evident que mai. I això poc o molt ens fa més europeus.

Però resulta que, la setmana passada i com qui no vol la cosa, vam veure morir l’últim modernet espanyol federalista que quedava. Va ser just després de la publicació de la crítica del nou disc dels Manel per Rolling Stone España. – Honestament, no em sembla una mala ressenya, des del punt de vista estrictament musical. Però atents a l’últim paràgraf de la crítica: “El uso cultural del nacionalismo es en ocasiones tan narcicista que queda en lo demagógico. […] La próxima vez estaría bien tener en el libreto las letras en castellano.”

A aquests alçades, ja no m’estranya res, però de tota manera sap greu. I no pas per què es demani d’una manera poc gentle la traducció de les lletres al castellà. A qui mai li passaria pel cap fer-ho a amb un disc dels The XX, per exemple. Sap greu, per la condescendència rància del to, l’anar de tornada de tot, i al més pur estil NODO desacomplexat. Però això sí, amb aire de modernet. Que no es pugui dir que els ciutadans del món són els altres.

LARA-Responsabilitzar-la-XIX-Romanticisme-Desapareixem_ARAIMA20130416_0016_3

* Article publicat a El Singular Digital.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s