L’Eric Clapton del Jazz: Miles Davis

La Cambra de Representats dels Estats Units l’any 2009 va aprovar la House Resolution 894 per una unanimitat de 409 vots: “Kind of Blue is jazz’s greatest album; its style, composition and sound were groundbreaking and have changed music. This album brought jazz into the mainstream and introduced the members of Miles Davis’ sextet to the world“.

Aquesta podria ser una de les tantes irrellevants declaracions polítiques, si no fos per què aquell dia van honorar l’àlbum King of Blue, publicat 50 anys abans pel trompetista i compositor més rellevant de jazz, Miles Davis, com a un “National Tresure” americà. – Atenció però, que no tot és consens. Àcides lesparaules de quasi-ridiculització de McCain al Senat sobre aquest gènere musical. Minut 119. La polèmica està servida.

De tot això però, se’n treuen, almenys, tres grans conclusions: 1) La importància del jazz per la construcció cultural i nacional dels Estats Units. On sí que hi ha un consens majoritari. 2) La gran batalla política que hi ha entre els dos grans partits sobre el finançament públic de l’art i la cultura. 3) I la gran càrrega simbòlica de la lluita anti-racial que el jazz ha tingut durant tot el segle XX.

Miles Davies, com els millors músics americans, havia de ser negre. Va néixer el 1926 en una família benestant d’Alton – Illinois. La seva mare era pianista de blues, però no li va ensenyar cap lliçó perquè considerava que el gènere de música negre no (!) tenia prestigi. Cal recordar que fins el 1920, els músics blancs i negres no es podien barrejar sobre l’escenari. I això no va canviar fins que Louis Armstrong i Bix Beiderbecke van fer-ho per primer cop a Chicago, el gran temple del blues del segle XX. I es va haver d’esperar fins als anys 40 i 50, per veure locals que oferissin jams entre blancs i negres de forma regular.

El nostre protagonista va mudar-se a Nova York el 1944 gràcies a una beca d’estudis, però en aquella primera etapa no va fer massa més que conèixer el millor de cada casa entre pubs i jams de la ciutat i quedar-se enganxat a l’heroïna.

Després de rehabilitar-se a la seva ciutat natal gràcies a l’ajuda del seu pare, va tornar a Nova York, i llavors és quan va començar a escriure les millors línies de la història del jazz. L’any 1959 torna a l’estudi i grava l’obra més venuda de la història del gènere amb més de 4 milions de còpies. Que no és cap altra que el Kind of Blue. Atenció amb la impecable i subtil sensualitat de Blues All.

Davis doncs va fer en pocs anys el que Clapton faria anys més tard amb el blues: transformar un gènere de qualitat en popular. Aconseguir aparèixer a la televisió. Transformar l’arquetip de les drogues i de mala vida del jazz, en art i prestigi cultural.

Per això que no és gratuït que Obama -encara que sigui el President més decebedor de la història dels EUA- digui en un homenatge a Dave Brubeck: “You can’t understand America without understanding jazz.”

Miles+Davis+-+Sugar+Ray+-+12-+RECORD_MAXI+SINGLE-302807

* Article publicat a El Singular Digital.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s