Stratford – In Rainbows – Hereford

Retallem una carretera secundària. Amb un Peugeot 206 silver que tot Déu té i una Quechua de 20 litres – que ja se sap que l’originalitat és rics. Prats completament grocs. L’aigua escasseja i el verd es desmaquilla per un marró clar. Un seient ocupat per una Aussie apassionada pel country, i l’altre per una Holandesa brillant, consistent, laid-back i una mica excèntrica – que tot junt també existeix.

Resseguim amb les rodes uns camps endreçats – orgullosos d’ells mateixos – i és llavors quan Phil Seleway de sobte escapçaamb les baquetes el soroll del vent revotant per una finestra mig oberta del cotxe- un any i encara no saber obrir l’aire condicionat.

15 step. How come I end up where I started? – Unes pessigolles de guitarra en forma d’acords menors dibuixen la melodia. Però el Phil continua manant. Ens hem d’esperar al minut dos per sentir el baix. I a mig minut tres: ni solo de guitarra ni antigalles del segle XX. Un estrany solo de baix, i acabem la peça de 3,57 amb uns nens com cridant al pati d’escola.

Bodysnatchers. Acords majors de post-pluja anglesa. El peu descalç sobre l’embrague comença a subdividir corxeres compulsivament. Dues veus de guitarra, i un constant joc pregunta-resposta amb Yorke a la veu. Un final accelerat, perfecte per la transició cap a Nude.

Unes veus que semblen de dona. Una Phil que torna a ser el cor de la melodia, subdividint a tres, una baqueta lleugera, pausa-balada. Un Yorke calmat, un baix discret, magnífic. So don’t get any big ideas / They’re not gonna happen. I les distorsions no maregen, omplen magníficament els buits.

Retallem la carretera amb senyals d’atenció-que-creuen-ovelles. I després d’haver travessat cinc poblets idèntics, t’adones que la redundància no sempre és negativa, fins i tot titulant una cançóweird fishes/arpeggi. Per què resumint: es tracta d’una guitarra jugant a fet i amagar amb la bateria.

All I need és que una banda de rock envïi la guitarra al racó de pensar, i que tot i fent-ho la cançó no es desmunti de manera ridícula. -I podrien deixar una simple guitarra acústica pessigant la melodia principal de Faust arp. Però no. Ens trobem la veu principal amb cordes celo+violins, i que no fa el ridícul – com si que ho fan en la majoria d’arranjaments per a cordes en cançons rock.

Reckoner és un chaos que intenta ser ordenat per un piano. IHouse of Cards és una molt bona carta de presentació, però una mica sota el símptoma single-sobrevaloració. Jigsaw falling intoplace acosta de nou els acords menors, un baix dens, una estructura més tradicionalment Radiohead. Amb una final acuradíssim i magnètic gràcies a una progressió-veu del geni Yorke.

La cara A de l’in Rainbows, el millor àlbum que s’ha compost a la primera dècada del segle XXI, acaba amb una Coda. Videotapeés una composició convencional de veu-piano, però que teixeix espectacularment la idea de contínua repetició, de loop permanent. Com en conducció entre camps endreçats -orgullosos d’ells mateixos. De prats completament grocs. On l’aigua escasseja i el verd es desmaquilla per un marró clar. Because I know today has been / the most perfect day I’ve ever seen.

packshot

Article publicat a El Singular Digital.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s