L’autor del 35è disc favorit de Kurt Cobain

Heu d’imaginar-vos un treballador del McDonald’s, a mitjans dels anys 80. Que no sabia ni netejar bé les taules. Va néixer a Sacramento, Califòrnia. Una cara rodona, morè. Una veu com semi trencada, aguda, nerviosa. Certes dificultats per vocalitzar. Es dedicava a repartir cintes auto-gravades. Hi, my name is Daniel Johnston and this is my tape: Hi. How are you?. Volia ser John Lennon. També pintava. No sabem si per massa LSD, o per simple mala sort, però Daniel Johnston es va convertir en un malalt mental. Fins al punt de desconnectar les claus de l’avió en el què viatjava amb el seu pare, per què es creia Casper the friendly ghost. Acabava de patir un brot maníac-depressiu que el conduiria a un hospital psiquiàtric. Això era l’any 1990.

Fins aquell any Daniel ja havia gravat més de 10 àlbums, tots auto-editats. La seva música havia tingut bona acollida en certs ambients underground americans. La temàtica del Dimoni, lligada a la seva profunda fe religiosa, a ulls de tothom el feien un freak. Però la seva música imprevisible, estranya, però fàcil d’entendre, el convertia amb l’excèntric geni. L’americà que els faltava. Era com escoltar un nen prodigi tocant The Beatles i Bob Dylan, alhora. Una guitarra acústica i ell. I el seu piano. Maybe You’d Be My Friend.

I és llavors quan, a mitjans dels 90, Kurt Cobain, el líder de Nirvana, es deixa veure amb una samarreta blanca. Amb una mena d’extraterrestre amb banyes. Era una il•lustració del mateix Johnston. Era la portada del disc Hi. How are you?. – Kurt Cobain abans de morir explicaria que es tracta del seu 35èàlbum preferit.

El documental The devil and Daniel Johnston ha estat, per a molts, la porta d’entrada cap aquest personatge. Agrair doncs, el servei que ens ha fet. Però si repasseu les gairebé dues hores que dura, no serà fins al final que us adonareu d’haver descobert la biografia d’un casi-geni. Costa molt apreciar la grandesa de les seves lletres, i el magnetisme dels seus acords, enmig de tanta fixació pel qui, i no tant pel què. Dediquen menys de 10 segons al que seria el més fonamental. Que un noi que es va passar anys en un sanatori, ha aconseguit que més de 150 bandesfessin versions de les seves cançons. Amb la curta immersió que servidora ha pogut fer a l’extens material, en destacaria tres.True Love Will Find You In The End del cantant dels Wilco.Speeding Motorcycle dels Yo la Tengo. I per acabar i la més extravagant: un Tom Waits amb la versió King Kong, del geni-maníac-depressiu Daniel Johnston.

Daniel-Johnston

Article publicat a El Singular Digital.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s