Un 11 de Setembre al tram mobilitat exterior

Planxant roba de quatre nens que no són meus és com vaig passar al matí de l’11 de Setembre. Amb una barreja de nervis ihomeskiness. Com si el futur del món s’hagués de decidir en les més que immediates hores. La mateixa sensació d’eternització i de loop, de quan teníem 10 anys i estàvem a punt de veure el desenllaç de la final del Torneig de les Arts Marcials. Un mínim de sis capítols de 30 minuts, per menys d’una hora de combat. Per sort però, estava envoltada del kid-bàsic-de-supervivència: Apple TV, iPhone i 3alacarta.

La celebració insitucional de la Diada semblava un tràmit, pel tsunami que s’esperava unes hores després – Quan agafar-se de la mà omple més portades del Wall Street Journal que mil viatges institucionals a Panamà. I tot plegat, els nervis i l’acte, s’havia de quedar allà, entre els arbres i la pluja del Parc de la Ciutadella. Si no fos per un detall. Que a més de 1500 quilòmetres, em va fer sentir no digna del país del qual sempre dic formar part.

Després de veure el valencià Carles Dènia, interpretant Espriu amb He mirat aquesta terra, em va recórrer un sentiment de vergonya aliena. De no haver tingut notícia del músic fins llavors. Per què els anglesos hauran creat la millor música del segle XX, però són gent freda. Per què no tenen oliveres, ni guitarra espanyola, ni flamenc, ni segles d’influència àrab, ni bon temps, ni secar. I nosaltres ho tenim tot. Mentre comprenien savis dits de cec/ com l’hivern despulla la son dels sarments/ he mirat aquesta terra.

I no s’acaba aquí, per què minuts després apareix la néta de la catalana Carmen Amaya. I jo ni idea que havia nascut als carrers de Ciutat Vella i Sant Martí el 1917. Ni que havia estat una de les bailaoras més importants del segle XX. I segon episodi de vergonya aliena: de no haver apreciat fins llavors -de no haver estat incapaç d’entrendre una dansa, uns sons vibrants i tant extremadament sensuals i apassionats- com una part del meuser col·lectiu.

De debò que encara tenim molta feina, si és cert que estem a punt d’escriure les línies més importants de la història. Per què si no som capaços de reescriure els marcs mentals i culturals del nostre país, haurem deixat la feina a mitges. Un país a mitges. Per què el flamenc d’Amaya, el poemes àrabs de Gandia, oMiguel Poveda, és també el meu llegat cultural. Els castellers són magnífics – una escola de la vida, com deia algú en un vídeo-reportatge de l’anglès The Guardian. Però, per sort, som molt més que això. Per què sense anar més lluny, a Capçanes -vila del militar antifilipista Carrasclet- el que tenim com a dansa local és una jota.

carmen amaya

Article publicat a El Singular Digital.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s