Bonham’s

Off road amb un Peugeot 206. Una carretera estretíssima, sense línies ni pintura. Com resseguir el camí asfaltat de Capçanes a Els Guiamets. WR9 al Naviagtor i ens adrecem a unes quantes milles al nord de la ciutat de Redditch – que és la més lletja de tot el Regne Unit. Cap a una remota pedania del county de Worcestershire. Unes cases endreçades, genuïnes, gens ostentoses. I Rushock té una església petita. Un parell de campanes, un altar anglicà, sobri, i uns bancs de fusta probablement també centenaris. Amb uns veïns acostumats al passeig constant de forasters. Mirades, però amb una perplexitat ja desapareguda amb els anys, suposo. Darrere de l’Església, el punt d’arribada. Un petit cementiri amb centenars de tombes de generacions d’anglesos. I una pedra esculpida sobresortint, al bell mig de l’herba verda i humida de finals de setembre. Desenes de baquetes de fusta reposen sobre ella. I que amb els anys s’han anat ennegrint. Llaunes de cervesa, monedes, flors. Algú explica en una nota i amb anglès força acceptable, que va decidir fer-se músic després de descobrir John Henry Bonham.Setembre de 2012.

Els anglesos – holandesos i alemanys i etc. són gent molt educada, però generalment freda. Quan parlen. Quan han d’expressar el que senten. La comunicació – a diferència de nosaltres – passa en gran part per l’expressivitat de la cara. I pels silencis: 10 segons de pausa en una conversa no haurien d’incomodar. I aquesta particular manera de relacionar-se amb el món, també es trasllada als concerts. Un públic entregat no necessàriament ho sembla. Sovint no es mou, literalment, ni per marcar el tempo amb la sabata. I això, honestament, des del punt de vista mediterrani, sembla de tarats. I ens trobem en una sala plena, i cinc músics a un escenari diminut. Entra Deborah Bonham descalça. I amb un vestit que semblaria una vident, si no fos per què té la mateixa cara que el seu germà. Un accent anglès Redditch working-class. I amb un cert aire de diva. Cosa que fa ràbia, fins que els sents tocar. S’ha fet un nom per ser lagermana del bateria de – Per què la sala era plena d’incondicionals de Led Zep. Però la qualitat dels músics -tant ella com la seva banda- és tan bèstia, que parlar de vergonya aliena -en recordar els vídeos promocionals del seu nou disc a YouTube- és dir poc. Però és llavors que t’adones, devastada, que l’única cosa que ha fet moure el públic després de dues hores ha estat l’alcohol. Octubre de 2013.

John+Bonham+l_2110a9089b6f12ccd4bbfcac48dc

Article publicat a El Singular Digital.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s