Les Pussy Riot i nosaltres

A principis de 2013 la revista britànica NME va jugar molt bé les seves cartes nominant el trio feminista rus Pussy Riot com una de les millors bandes de l’any. Evidentment, i com no se li escapa a ningú, no es tractava d’un reconeixement de tipus estrictament musical. Com elles mateixes diuen: “You don’t have to sing very well. It’s punk. You just scream a lot.”

L’escàndol va sobrepassar les fronteres russes quan un grup de noies van saltar 30 segons a l’altar major de l’Església ortodoxa russa de Moscou per interpretar el seu Punk Prayer Mother of God, Chase Putin Away!. Amb caputxes, faldilles i vestits de colors – com aquella generació de britànics que va posar-se roba de colors l’estiu de 1967. I a les imatges, monges plorant, i membres de seguretat que van apartar les activistes de l’altar tan aviat com van poder. Protestaven pel que consideren una relació massa evident entre el patriarcat i els poders de l’Estat rus.

L’HBO va emetre un documental sobre el concert de l’any 2012, fent un seguiment dels 8 dies de judici i la sentència final. I tot plegat podria semblar completa vulgaritat. Perpetrada per unes feministes casposes. Com també podria ser una gran falta de respecte a la llibertat religiosa. En un país on el mateix reportatge recorda que el règim soviètic va prohibir qualsevol expressió de fe durant dècades. Però la cosa no acaba aquí, per què mesos abans de la campanya de les eleccions russes, van protagonitzar una altra protesta. Aquest cop en forma d’orgia al Timiriazev State Biology Museum. Cosa que, i sigui dit de pas, a ulls d’un occidental mitjà de 25 anys, fins i tot també sembla excessiu. Però el que determina si una protesta és excessiva és el grau de normalitat en que es pot viure. Així que seria injust jutjar-ho en contextos tan diferents. Per això no resulta estrany que, en un país amb uns extrems ideològics tant allunyats -i on es prohibeixen manifestacions pacífiques en favor dels drets dels homosexuals- Madonna, Yoko Ono o Sting i més de 100 artistes es posicionessin en contra dels dos anys de presó en camps de treball.

El nostre país està força lluny d’aquest cas. Almenys en termes del compliment d’un dret fonamental com és el d’expressió. Però trobo que cometre un acte terrorista continua sortint molt barat. Casi com beure dues copes de vi i agafar el cotxe. 300 euros.

Ferran Civit explicava que s’havia implicat a fons en la organització de la Via Catalana, per què considerava l’emancipació d’un poble un dret civil. Com un de tants altres com que s’han reivindicat i guanyat al llarg de tot el segle XX. De la mateixa manera que s’ha implicat en l’Assemblea Nacional Catalana, també ho hauria fet per lluitar contra l’apartheid a Sud Àfrica. O pels drets dels homosexuals arreu del món. I no hi puc estar més d’acord. I per moltes Gemmes Galdóns i bla-bla-blas-d’aquesta-no-és-la-meva-lluita que es puguin arribar a dir mai.

Pussy Riot trial in Moscow

Article publicat a El Singular Digital.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s