El 2n millor descobriment de l’any

Güero, el 9è disc de Beck, comença completament indie. Una enganxosa melodia, veus greus, res implacable, suficientment interessant. Un naaaa-naaa-na-na-na-na popi total. Guitarres, bateria teixint un so Blur, molt 90s. Disc editat al 2005 però. Segona pista i ens trobem iaies llatines anant a missa, rifles carregats, futbol, i un slang mexicà que fa de l’atlantic un infranquejable oceà. Hip-hopeja, i Beck se’n fot d’ell mateix i dels seus cabells de descendent europeu. Immediatament però, ens trobem amb una versió millorada de Jack Johnson. Girl va a ser el single de l’àlbum. Que és com un pop fàcil, però que per sort no arriba a cutrejar. Les cordes i els glissandos arriben ambMissing, que transporten al Detroit dels 70’ del Sugar Man. I a aquesta alçada, sembla que el disc s’ha despistat de les guitarres. Però l’indie torna a la segona part de Black Tambourine. Earthquake Weathere repassa tot junt psicodèlia i brazilian-electro. I Hell yes és com trobar-te els C2C + harmònica de country + samples de Far East Mississippi. Curiós. Broken Drum és una cançó molt bonica, l’aproximació-a-la-balada del disc. Senzilla però rodona. Té fil, és teixeix amb un piano d’harmonies gents estilístiques, gens barroques. Acompanya la veu en tot moment. La guitarra retalla i dóna caràcter, un so metàl•lic. Scarecrow comença com si fos el retorn de Michael Jackon, però dura fins que la guitarra acústica apareix. I per fi la cançó 10. Que la trobem a la pista 10: Go it Alone. La millor, indiscutiblement. La més bona, un baix magnètic, un funk genial. I descobreixo que és Jack White qui va gravar la pista. Com un estrany R’n’B. I recorda també a White Stripes. Per la lletra, el to, la bateria simple. La millor part d’Amèrica és aquí, en aquests 4 minuts. I continua Farewell Alone i s’entén que un Bek David Campbell amb 17 anys s’obsessionés amb el blues-country de Mississippi John Hurt. Mentalment però, a mi tot això que em recorda a Borja Penalba. Rental Car és un altre pop divertit fusionat amb indie rock de guitarra bruta. I a punt d’acabar l’àlbum amb un folk total,Energy exit, rastres de casa de fusta vella americana per tot arreu. I tanquem el disc amb Send a message to her. Que és com tornar a l’inici, d’on veníem. Un pop normal que s’allarga als 4 minuts i mig però on no sobra res. Amb un final de veu-guitarra pregunta-resposta. Güero podria ser un disc normal, si no fos per la grandesa de mesclar estils tan diferents i que res soni apedaçat, forçat. Després de l’Innerspeaker, és segurament el millor àlbum que he descobert aquest 2013.

beck

Article publicat a El Singular Digital.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s