Poesia bàsica

L’any 2001 sortia a la venda un dels millors discos que s’han gravat mai en castellà. Poesía Básica. I que no va arribar mai a tenir gira. L’únic àlbum del supergrup Extrechinato y tu. Alguns van definir el disc com una mescla del rock urbà d’Extremoduro i dels melòdics R’n’R Fito y los Fitipaldis – extensió de Platero y tú. Però res més lluny de la realitat. “Este es un proyecto que hemos hecho y que gira entorno de Manolo Chinato. De su poesía y de su trabajo. Y el resto son pamplinas.” Així s’explicava Robe Iniesta.

Chinato és un barbut castellà d’Extremadura. Fill de Puerto de Béjar. Que pel que escriu sembla un lloc ben aspre i remot. No m’atreviria a dir que es tracta d’un gran poeta de la llengua espanyola. Però la seva actitud rústica i natural el fan, com a mínim, entranyable. I que el millor lletrista del rock espanyol se l’endugui de gires, és de tenir en compte.

Juguete de Amor és una poesia. D’amor, explicada a través de nines velles, però amb final feliç. Dos colors: de rastres flamencs, secs a la primera part. Però amb una guitarra vuitantera – on s’ensuma Extremoduro més que mai, a la segona. Y alefándose en la amarga soledad / oirá al carretero dar palos a su mula / que todo se lo da por un poco de paja / y, a veces / pochas uvas.

Abrazado a la tristeza és la quarta cançó. I que, immediatament, et fan connectar emocionalment amb la cultura espanyola. Una cultura rural. Aquella que Martí i Pol també reivindicava. La de García Lorca, la que repugna tot el que el cacic representa. Acords menors retallen – una guitarra que sembla plorar. Amb una melodia paral·lela. Estructurat com a -pregunta Fito i Robe – resposta Chinato. Tres veus, dues lletres i el mateix tema: Sacos llenos de agujeros / para guardar alegrías.

Tres puertas. Que és de llarg la millor composició del disc. La piscodèlia que explica un dia de tardor al camp extremeny. El so de la caixa, de violins crispats, de guitarres expansives, simfòniques, oboès. Robe destrossa, arrenca, estripa. Los cabellos terráqueos danzan todos iguales / al son de trompetas invisibles que vienen de los mares. Una perfecta orquestració. Un arranjament de cordes enfadat – de la qualitat de EleanorRigby/Julia. Trompetes, un Uoho amb una guitarra present, segura. Com una simfonia de les estacions. El poder de la terra i la duresa del xapo clavat al sec terreno. La incomprensió de la brutalitat, del fi de la vida. Llegó el otoño; llegó la muerte…/ – Mas no morirán para siempre y, en su transformación de mañana / darán / con más calor / a la tierra, / de su muerte, / pasado mañana, / brotes de esperanza.

extrechinato_y_tu

Article publicat a El Singular Digital.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s