Reines de l’edat de pedra

La línia Chiltern Railways des d’Oxford fins Wembley Stadium estava sorprenentment plena. Per ser un dissabte, clar. Munts d’anglesos i passadissos plens: pares i fills endreçats per anar cap al camp. I és dels pocs moments on veus els homes britànics carregant amb una bufanda – prima però, no ens passéssim. Wembley quarta zona, nord est del centre de Londres. Els vagons es queden buits, i hores més tard m’havia d’imaginar totes aquelles cares perdent un partit de rugby a l’últim segon contra Nova Zelanda.

*

El McDonald’s és dels pocs llocs on a Anglaterra els pijos comparteixen taula i beguda amb els cheap English. I com a dona, és també dels pocs llocs on pots menjar sola en una taula, i que algun gracioset no t’atipi a la primera de canvi. Dos anglesos s’apropen i educadament demanen per seure. I una hamburguesa de pollastre esquerosament picant dóna per xerrar una bona estona. Un és de Leeds i l’altre de Central London. Un concepte que encara ara em fa riure – que se’ls omple la boca com si fos la punta del compàs, com l’origen de tot. I després d’una hora, surto per la porta amb el nom del bar de Camden -és clar- on els Queens of the Stone Age aniran en acabar el concert.

**

Enfilem la cua i desafortunadament no ens toca cap polsera de colors. Les escales són amples així que tira milles cap a la grada. La secció N15 de Wembley Arena vol dir ben lluny, ben lluny de l’escenari. Per sort però, el públic en concerts com aquests no fanfarroneja. Ni massa ullera de pasta, ni massa jaqueta de cuir. Ni massa pureta, ni massa adolescent borratxo. L’equilibri d’una gent que escolta més que fa fotos i les carrega a Instagram. Uns escandalosos 5 pounds per cada botella de Budweiser. I trobem una parella de Sheffiled a la fila de dalt. Ella aparentment molt més rara que ell. Però que si s’aguanten, deu ser perquè encara li deu fer algun bon polvo de tant en tant. I cansats d’haver-se sentit dir “Oh, el vostre accent és com el de les lletres de l’Alex Turner”, suposo.

Uns teloners justets, que sonaven com una còpia barateta de White stripes. A diferència del que m’explicava S. Que va conèixer Queens per ser teloners dels Smashing Pumpkins. I quina cara se’ls deuria quedar als d’Illinois, pobrets. Queens of the Stone Age és un grup dens, magnífic. Encara musicalment no especialment complex. Tenen un directe vibrant. I són honestos amb el públic. Es nota que Josh Homme s’estima la gent casi tant com ell mateix.

***

Entrar a parlar d’un grup del qual només coneixes bé un parell de discos és complicat. Però si repasseu …Like Clockwork(2013), entendreu per què ja n’hi ha suficient per fer un article:


Keep your eyes peeled
 és una dansa-del-baix. Un homenatge americanitzat a Tommy Iommi. Homme es deixa portar, brilla a partir dels dos minuts i mig. I la caixa estripa com dient Xatos freneu que sóc jo qui mana. I acaba amb una Coda de Cello àcida, depriment. The Vampyre of Time and Memory em recorda una veu simple, una base pop, una mica com John Lennon – En un moment indeterminat del concert, ens vam mirar amb S., i literalment alhora: I want you (she is so heavy). T’agradin o no, t’acabes trobant als Beatles a tot arreu. Smooth Sailing és la meva cançó preferida. És com un Muse millorat, com un Panic Station a l’alçada de les millors bandes de rock del món. Unes estranyes escales de guitarra, trencades. Amb un solo magnífic, èpic, net, estilístic.

queensstoneage like clockwork album billboard

Article publicat a El Singular Digital.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s