La pregunta que s’hauria de fer qualsevol Conseller de Cultura

Fa unes setmanes i per casualitat vaig ensopegar amb la banda americana Haim. Versionant Fleetwood Mac al Jools’ Annual Hootenanny. Rock: un baix i una guitarra amb intensitat, caràcter, ambició. I una veu poètica. Recita i insulta. És sexy i contundent però no marraneja. Se sent segura d’ella mateixa. I no seria res extraordinari. Si no fos per què és una banda de rock… formada per tres noies de 25 anys.

No és notícia que algunes de les millors intèrprets de clàssica siguin dones. Però la llista s’estreny vergonysament quan repassem els últims 50 anys món del rock: Janis Joplin, la veu de Jefferson Airplane o Patti Smith. O la germana de Jack White, Kim Deal dels Pixies o D’Arcy Wretzky dels The Smashing Pumpkins. Que hagin realment transcendit al gran públic, i senyits a aquest gènere, poquíssims exemples més en serveixen.

Així que, remenant Google, algú es preguntava exactament això: què fa que les dones no formen part dels nuclis creatius de les bandes de rock. Com en qualsevol pregunta que ens fem des de les Ciències Socials, de respostes n’hi ha diverses. Algunes apunten al desconfort i la inseguretat dels locals, zones i barris que les bandes i grups freqüenten. Altres respostes responen a un tema de socialització humana: els nois i les noies no són amics durant l’adolescència. Quan és l’edat on tenen lloc els vincles que acabaran formant les bandes de música. Tots aquests perquès, es poden resumir en la manca de capital social per part de les noies. No estem parlant només d’interpretar música. És interpretar-la en els paràmetres socio-culturals d’un grup- i que són força diferents de les que observem en la música clàssica: 1) s’ha de ser capaç a aprendre a composar en grup, i aprendre també a tocar d’oïda. I s’ha d’estar familiaritzat en bandes i estils similars. 2) S’ha de tenir la capacitat de preparar concerts, de tocar en sales i en directe. 3) I s’ha de saber promocionar tant la banda com la propia música, tot utilitzant les tecnologies i les eines de comunicació del segle XXI. Basat en l’estudi a la ciutat de Tampa, a California – i signat per Adele Keala Fournet- les dones demostraven com a norma general menys capacitat d’adquirir i desenvolupar-les. Com a mínim en una de les tres descrites. Així que ens hauríem de preguntar si això és un problema que s’ha d’abordar. Doncs això, Conseller.

fb1

Article publicat a El Singular Digital.

Anuncis

One thought on “La pregunta que s’hauria de fer qualsevol Conseller de Cultura

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s