Els millors ambaixadors Europeus

München és una ciutat freda, ordenada, casi-nova. I molt neta. M’atreviria a dir que és la ciutat europea més calculada urbanísticament. Els edificis són rectíssims, mesurats. Com un grandíssim i previsible Eixample, però sense rastred’ondulacions. Aquí les coses s’han d’organitzar. La planificació és l’essència. I el control social -ells en diuen responsabilitat social– és imponent. No cal passar per cap barrera per accedir U Bahn, per exemple. Però si t’han de dir que ets un impresentable públicament, t’ho diuen. És l’extrem cultural on els detalls no són detalls.

I tot era pressa i jaquetes i guants i bufandes. Per què per sort, un fred diferent del britànic evita que el-mal-gust-de-les-angleses s’estengui com una plaga per tot el continent. Així que vam retallar l’Isar per Ludwigsbrücke. Un pont al cor de la ciutat, que condueix a l’accés lateral de la Sala Ampere. I va ser travessar la porta i S. ja estava avisat. El 80% de la comunitat catalana de München podria estar entre aquelles quatre parets. I evidentment, com si haguéssim aterrat a la porta de l’Heliogàbal. L’estil mixt up britànic-barceloní. Els jerseis de llana amb figuretes de nadal. El marró i granatós-vi que tant és porta i la barba que mai s’acaba d’afaitar. L’accent de Girona com a concepte. I la cua a guarda-roba, ordenada però cridanera. I sorprenentment però, molt públic no-català. I això inclou: els-espanyols-que-no-parlen-català, i molts alemanys. Amics, xicots i col·legues de feina – que devien acabar acceptant en veure la mirada il·luminada de qui ho proposava. Ara, si per alguna cosa també destaca un alemany educat, és per la seva discreció. I per una moral de contenció emocional que ens distancia excepcionalment.

I finalment entraven els quatre. Aquells que fa 5 anys es passejaven per carpes de Festa Major de barri. On servidora els va veure en dos mesos més de 6 cops i tots gratis. Els quatre que després de tres discos -i com qualsevol bon grup- comença a viure de la pròpia història. Només cal veure quins himnes van sacsejar la sala: Pla Quinquenal, Al Mar, Benvolgut i Ai, Dolors. Manel no només fusiona estils. Si no que també en crea de nous. Ni que sigui a nivell molt plàstic. Intentant traduir les lletres a S. em comenta: aquest grup no sembla parlar de la mateixa porqueria-lírico-pop de sempre. I tenia tota la raó. Les metàfores, les imatges, els clitxers culturals són magnífics, són de Champions Ligue. I bandes com Manel són les que ens fan, per fi, un país normal. Per què ningú hi ensenyava cap estelada, allí. Per què la normalitat passa per aquests 4 millors ambaixadors Europeus.

576_1376386925Manel-TD

Article publicat a El Singular Digital.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s