Chuck i la segona guerra del Congo

Un dels meus discos preferits dura menys de 40 minuts. I va ser editat l’any 2004. Per uns nois que, fins llavors, semblaven no haver sortit de casa. L’àlbum es titula Chuck. El millor exemple per un gran disc fet per una banda que no passarà a la història.

L’any 2004 els canadencs Sum 41 van deixar Toronto per fer escala a Londres. I llavors volar cap a Kampala, Uganda. I des d’allí, agafar una avioneta que aterraria a Bukavu, a l’Est de la República Democràtica del Congo. Un dels països més rics en recursos naturals, però controlat per escòria social, política i religiosa. Sum 41 participaven al War Child Canada. Un projecte pensat per recaptar fons en suport a dones i nens que viuen en situació de guerra. I això és exactament el què van anar a veure al cor de l’Àfrica negra. La segona guerra del Congo. Un conflicte amb més de tres milions de persones mortes. I podeu veure un resum de 52 minuts sobre la seva experiència aquí.

I els quatre nois quasi com obsessionats japonesos. Fotografiant un goril·la al mig de la selva. O entrevistant un empresari que comercialitzava coltan. Un mineral que s’extreu a base de tenir nens de vuit anys treballant a les mines. O parlant amb nenes de quinze anys que van ser segrestades i violades durant mesos per desenes militars. O coneixent nens que van perdre els seus pares i que ja poden explicar que han matat.

I tot això com a context del què vindria setmanes més tard. Un disc que és, i de llarg, el millor de la banda. Res de lletres d’amor, ni rastre de la porqueria que fins llavors estaven escrivint. I el disc porta el nom del soldat de les Nacions Unides que els va evacuar d’un hotel quan l’estaven tirotejant. Lesimatges són terrorífiques.

Ens trobem uns primers 50 segons foscos, acords menors. Una guitarra plorant, dessagnant-se. D’indignació, de pèrdua. I preparada per rebentar-ho tot. No Reason. L’estructura és previsible. Però està magníficament pensada. Doble bombo, semicorxeres retallant els compassos com metralletes: How can we fake this anymore / Turn our backs away, and choose to just ignore. A The Bitter End ens trobem als mateixos Metallica, com una segona edició del brillant Kill’em all. Amb tot, el solo, la veu, el bombo, els cors. És la maduresa que adquireixes quan surts de la teva zona de confort, suposo. I creus que has estat a punt de morir. I a Open your eyes és trobar-te Linkin Park als morros. I Peaces és la cançó que mira cap a dins, i que escup cap a fora. Una tranquil·litat i tristesa mesurades, que per un cop no estripen indignació. I la millor cançó, la perla: 88To me it’s all the same/ and though nothing’s gonna change / Still, I hope someday you have it allChuck és un mirall de 16 temes composats des dels ulls d’occident. Una mirada de desconcert, de ràbia, d’odi i impotència. On l’alternativa hauria estat sortir al carrer per a cremar contenidors.

Sum_41-Chuck-Interior_Trasera

Article publicat a El Singular Digital.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s