Polacos

Una bossa plena de porqueries, ampolles d’aigua i 16 hores de trajecte en bus separaven Munic de Cracòvia. Intentant dormir, en un seient estretíssim, i envoltades de polonesos i d’algun que altre estudiant alemany. I vam lentament repassar Nuremberg, Dresden, Wrocław fins a Katowice. Unes ciutats i una frontera que expliquen encara massa bé l’episodi més vergonyós de la nostra història contemporània.

Cracòvia és la capital cultural de Polònia. La segona més gran i de les més antigues del país. I només una generació d’indocumentats com la nostra sap més coses sobre Miami que sobre la inabastable cultura de l’Europa de l’est. Però aterrar en un país excomunista és adonar-se que no ha deixat de ser del tot- i que vindria a ser una mica com nosaltres amb el franquisme. Molt més enllà de veure edificis miserables, negres, bruts. Carrers plens de bonys, sots. I uns tramvies blaus, que semblen caixes de mistos, però amb una màgia que ja li agradaria tenir a Munic. La influència soviètica allí s’ha pagat cara – que Polònia tampoc és tant lluny de Crimea. I encara que les noves generacions han deixat d’anar a missa, van d’Erasmus com tots nosaltres, i viuen en un altre estadi mental que els seus pares. També et diuen que el somni de la llibertat capitalista s’ha quedat a mig camí. Fa 50 anys tothom tenia feina i un sou, però ningú podria comprar res. Ara, alguns tenen feina i compren, alguns altres ni una cosa ni l’altra. I mentrestant, encara pots anar a dinar per menys de 10 Zlote –una mica més de dos euros –als Bar mleczny, uns menjadors socials que van ser pensats per gent necessitada, i que degut als seus preus reventats, ara també freqüenten molts estudiants universitaris.

I una sala amb un piano negre. En un hotel entre el carrer Sw. Jana i Rynek Glowny, la plaça del mercat antic de Cracòvia. Elegantment decorat i endreçat. Però sense aquella perfecció alemanya que posa una mica nerviosa. Unes escales, miralls i pintures magnífics reflex d’un passat gloriós. I on sembla impossible que Polònia es passes més de 100 anys dividia entre l’arxiducat d’Àustria, el regne de Prússia i l’imperi rus. I una noia senzilla. Ulleres blanques, sabates planes i vestida completament de negre. Wronika Krówka te 30 anys – estudiant del Conservatori del Liceu de Barcelona, per cert – i s’encarrega de presentar -a majoritàriament turistes- el qui és per a mi el millor compositor del romanticisme. I que no es cap altre que Fryderyk Chopin. De mare polonesa i pare francès. I encara que es va passejar per Europa amb el passaport de París, mai es va considerar un d’ells. Chopin és de fet una de les maneres més fàcils d’entrar a la música clàssica. Va fer simple i entenedor un estil tan pompós com el romanticisme. Va tenir una qualitat de vida molt precària. Fet que explicaria la seva facilitat en resumir i apel·lar tan directament els sentiments més bàsics a través de la seva composició. El compositor moriria a París amb 39 anys després d’una llarga malaltia, després però d’haver compost les peces més brillants per a piano i orquestra de tot el segle XIX.

Chopin_polonaise_Op._53

Article publicat a El Singular Digital.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s