La Suïssa catalana

En Hai T. té les faccions marcades, els ulls petits, lleugerament rodons. El seu cabell és gruixut, curt i extremadament endreçat. Sorprenentment alt, i acuradament vestit com un jove estudiant occidental. Un anglès amb accent fort però ric en matisos. Un caràcter obert, sincer i sobretot, molt agraït. Doctorand, enamorat del coneixement i tan de la riquesa cultural pròpia com de l’aliena. La seva dona és la Wen Y., riallera com ella sola, però molt discreta. De fet, una de les persones més discretes que he conegut. Culta i molt ben educada. Viuen i estudien a Barcelona des de fa gairebé dos anys. En el seu viatge de noces els va portar al Mediterrani, i es van enamorar d’aquest petit i amagat país. Una parella exemple del que fa temps està venint de la Xina. Gent culta, preparada, moderna, molt viatjada i educada a les millors escoles.

Un tren matiner surt impuntual des de Passeig de Gràcia. R15 s’enfila precari, com sempre, direcció sud. El sol és tènue, un clàssic sol d’hivern. Els túnels del Garraf intensifiquen la presència i, de cop, el paisatge canvia: un nítid cel blau s’obre tan digne davant nostre. Poc més d’una hora, i els horts del Baix Camp ja han desaparegut per sempre. Roques dures, impenetrables pels forasters durant tants anys, s’obren ara majestuoses davant nostre. Tons de verd fosc, una pau incomparable, densa, perpètua.

Un neguit i expectació evidents als ulls del Hai i la Wen. Arribem a Capçanes i un aire fred com mai ens dóna la benvinguda. El poble té una curiosa forma de pastisset del Doraemon, certament equilibrat, encara que els colors de les cases no són homogenis. Nosaltres i les nostres bosses aterrem al Casal i la Daimi ens serveix, a parer del Hai, el millor entrepà de la història dels entrepans. Una llar de foc custodia l’ambient i en acabar l’esmorzar, una desèrtica carretera, davant nostre, ens condueix cap a Porrera. Visitem un celler familiar, petit, tradicional, sense luxes. Tenen tot el que els cal. Uns vins clàssics, clàssics. I un discurs força alternatiu. Viatgem en el temps per les anyades 2015, 2014, 2008, 2005 i 2000. En acabar, dinem a un altre clàssic, Lo Teatret, a on, a ulls dels nostres convidats, l’escudella i la truita amb suc semblaven un luxe de ben pocs. ‘Teniu la millor cuina del món’. Certament, m’hauria agradat poder explicar aquesta escena a la Padrina Rosalia.

Uns tornada plàcida, amb sol mandrós i intermitent. Travessem els Colls a poc més de 70km/h i de sobte, la Suïssa catalana. Contemplem una extensió de terrenys, als nostres peus, tot descendint lleugerament per la N-420. Turons, simples i plàcides deformacions del terreny, cultivades, algunes omplertes de pins verd-fosc, d’altres custodiades per cases de pagès, masies, casetes de tros. Fumeres pertot. Aquella olor de fusta cremada. Les vinyes dormen, l’advent en la seva màxima plenitud. En Hai i la Wen, que han viatjat més que tots nosaltres junts, ens expliquen que, aquella netedat, ordre, pau i excel·lència de paisatge i persones els recordava a un dels seus viatges a Suïssa. Missió complerta.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s