Un dol a cop de Twitter

DSC_9127_3_NO-tinc-por-973x648Dijous a la nit parlàvem com sempre amb S., just abans de posar-nos al llit, i de sobte em vaig adonar que, necessitava expressar la paraula ‘dol’ en anglès, i no tenia la més remota idea de la seva traducció. Més enllà de la meva molt o poca riquesa lingüística en anglès, aquest fet denotava, essencialment, que si no coneixia la paraula, era degut al fet que no l’havia necessitat expressar mai. I com això, tot el que ha vingut posteriorment. Els fets dels darrers dies, m’han portat a donar diverses voltes, a la vivència d’aquest particular dol. I sobre com som capaços de gestionar, d’expressar o reprimir les emocions més íntimes i primaries, i com les vivim també de forma individual. Ja que, encara que la majoria vivim aquest dol d’una manera més social i col·lectiva, aquest ens interpel·la, també, de forma molt personal. Sobretot, en relació al que decidirem fer i deixarem de fer a partir d’ara. I d’aquí, en part, l’èxit o el fracàs d’aquests abominables actes terroristes. És tracta doncs, d’una lluita emocional que també vivim en soledat, i que també hem de guanyar en silenci i al nostre interior. D’aquí, potser, aquest No tinc por de divendres. Una verbalització formulada en singular i que va directa, sense dilacions, tot apel·lant l’individu. A aquell ciutadà que ha passat por, però que de forma deliberada decideix passejar-se pel centre de Barcelona, 48 hores després d’una massacre com la viscuda. Una massacre, sigui dit, executada per uns nens suposadament radicalitzats a un poble rural català, de poc més de deu mil habitants. Però atiada i ideològicament legitimada per poders molt menys desconeguts i menys aïllats. En qualsevol cas però, aquest dol social íntim que estem vivint entre tots, és també un dol diferent, a la resta de dols que hem pogut viure fins ara. O com a mínim, així ho ha percebut una servidora. És un dol, potser nou, potser del segle XXI. Un dol viscut a cop de Twitter. Un dol que ens entra directíssim, i que podria comparar-se, potser, a una nova manera de percebre la informació i el dolor. Comparable, d’alguna manera, a l’efecte que va produir, per primer cop a la història, viure una guerra televisada en directe, com va ser la Guerra del Vietnam. Aquest cop però, enlloc de pel telenotícies, es tracta d’un dol viscut a través de píndoles, breus. Un degoteig a cada minut, d’informació nova, dramàtica. Alguna falsa i grollera, i d’una altra esgarrifosament certa. Un degoteig d’informació que arriba en 140 caràcters, però que sembla que no hagi d’acabar mai. Al capdavall, però, el dol és potser també l’expressió d’un xoc, propi d’un nou temps d’incertesa. Que per algú que no va viure ni l’atemptat d’Hipercor del 1987, ha de pair i assumir, que els períodes de pau i estabilitat són passatgers. I que les vides humanes -també les d’occident- tenen molt menys valor del que estàvem acostumats el darrer mig segle. Desitgem, en tot cas, que estigui totalment equivocada. 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s