Tot allò que semblava intocable s’està desplomant

28059506_2091361384411711_5083577038763263668_n

Tot allò que semblava intocable s’està desplomant,  i a una velocitat que fa vertigen. La repressió s’ha accentuat d’una manera mai vista. O com a mínim, inimaginable pels qui ara tenim encara menys de 30 anys. Tot s’ensorra, o com a mínim, s’està desplomant la paret de cartró de la convivència que entre tots un dia ens vam donar. El 20 de setembre a Barcelona només va ser el primer capítol d’un llarg llibre, que tot just acabem de començar. Que les parets trontollen és evident, i un símptoma clar d’aquest fet n’és l’augment de la repressió, absolutament desmesurada, contra tot i tothom que s’està volent moure de la foto ja sèpia del 1978. Que parlar d’això del ‘règim del 78’ sempre m’havia fet una certa mandra. Perquè aquells qui ara el critiquen haurien fet exactament el mateix, que els mateixos qui llavors el van beneir. El poder és un repartiment de nòmines, pressupostos, però sobretot un gran repartiment de silencis. De vergonyes. Uns silencis comprats durant 40 anys, comencen ara a ser tan evidents i insuportables, que fins i tot aquells qui els havien permès, els fa ara insuportable el seu propi sosteniment. Parlo de molta gent, classe mitjana, la gent normal, que a Catalunya i ara a altres llocs de l’Estat, que es comença a qüestionar moltes coses, totes molt elementals, sobre el pacte que ens havíem donat entre tots nosaltres. Catalunya i el procés sobiranista, i ja es veurà amb certa distància, com un moviment que ha fet sacsejar, a través de poc més de dos milions de ciutadans, els fonaments d’un dels Estats més grans i vells d’Europa -50 dies d’histèria durant setembre i octubre a Madrid-, i que de retruc, han sacsejat els fonaments d’un projecte decadent com l’Europeu, en mans d’un grup de funcionaris amb sous estratosfèrics, que un dia van manar, però que cada vegada ho fan menys, on s’accelera una pèrdua de control de les finances globals, del sistema i ordre de poder mundial, en favor d’uns alguns altres actors, que ja no són tan reconeixibles ni tampoc controlables a cop de lobby.

Fins a mitjans i finals de segle XX, el treballador mitjà, convivia amb el directiu i l’empresari capitalista en un mateix espai, qui per sort o desgràcia, li marcava unes ordres i uns comportaments molt clars. Un cert marc de comportament  que s’esperava pel lloc que ocupava, per un sou més o menys raonable. Tot sostingut sobre una jerarquia, a vegades disputada, però sobre un full de ruta de valors, sobre un pacte social amb més o menys acceptat i compartit. Aquestes normes s’han anat despedaçant, per unes noves estructures, moltes vegades dirigides uns caps que ja no veus ni en coneixes el nom, provinents sovint de països que no has visitat mai. I tot això, barrejat amb una liberalització massiva dels valors morals més elementals, on el tu és més important que el nosaltres. Unes persones cada vegada més desproveïdes d’un cert ordre i creïble. Un projecte de no futur que concretament, a moltes parts d’Europa i particularment a Espanya, només se sustenta per la pensió de l’avi, i pel treball en negre no cotitzat del net. Avui, han sortit milers de iaios a Madrid, que cridaven ‘somos pensionistas, no terroristas’, reclamant pensions dignes. El to augmenta, ergo la repressió tot just acaba de començar. Perquè el PP té un greu problema, i és que no té un puto duro a la caixa, a més de 900 imputats, encapçalant la llista del partit més corrupte d’Europa. Al Govern d’Espanya, sigui del PP o del futur Macron 2.0 de l’inculte Rivera, ningú no li prestarà ni cinc. Tampoc l’amic Juncker, per molt bon paper que els hagi fet amb la qüestió catalana. Una repressió en augment, i una falta d’un respecte creixent cap a les institucions, i amb la màxima d’evitar de totes totes que Catalunya marxi de debò (i llavors deixi de pagar les factures), s’acabarà amb una III República espanyola, més o menys maquillada. I on ara hi ha l’Anna Gabriel exiliada, compartint els carrers amb el lladre cunyat del rei, hi acabarà el rei mateix. Amb la seva dona ex-periodista i les seves dues filles. Això, o Catalunya se n’acabarà anant de debò. Perquè un país amb la seva regió més rica permanentment protestant, tots sabem que a és un país ingovernable. Així que, a llarg termini, hi vaticino: o una III República a Espanya, amb un cert encaix amb Catalunya, o Espanya definitivament es trencarà. I abans que Espanya es trenqui, preferiran carregar-se el rei, i ho sap ell més bé que ningú, d’aquí el discurs del dia 3 d’octubre. Desgraciadament, no veig en una III República un gran canvi social que l’acompanyi, ja que caciquisme polític i econòmic a Espanya és encara molt present, i la transformació professional i productiva cap al segle XXI no hi arribarà. En primer lloc, perquè no interessa ni Alemanya ni a les elits del totxo espanyoles. I en segon lloc, perquè el canvi a través de l’educació i la formació de les classes populars a Espanya no s’acabarà materialitzant. Perquè el sector econòmic post-crisi 2008 que s’està re-impulsant és el mateix que el del 1998: el dels sous de menys de 1.000€. I amb aquesta perspectiva, tot plegat és força incert.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s