Ser o no ser, aquesta és la qüestió

Francament, crec que el moment més difícil de tots és el que vindrà a partir d’ara. En 10 dies han passat tantes coses, quan ningú no se les esperava. Un canvi total d’actors. O com a mínim, en una certa aparença. Nou govern a Catalunya amb complet i nou interlocutor a Madrid. Moció de Censura de Pedro Sánchez —‘el cop del Pedro guapo’, diuen a Der Spiegel— a on fins dimecres era el complet desaparegut de l’escena política espanyola. Un Pedro Sánchez que, sigui dit de pas, serà el primer president de la democràcia espanyola que sap anglès. I se n’ha parlat poc d’això. La política són persones, contactes, interessos però també emocions, i res més important que connectar amb d’altres interlocutors a través d’una llengua comuna. En qualsevol cas, les expectatives reals de resolució del Conflicte són baixes, si analitzem l’escàs marge de maniobra que aparentment sembla que té Sánchez. Trobant-se a la gola del llop, des del 3 d’octubre, encaixonat amb les instruccions dictades pel Borbó Felip VI. Però Sánchez sap que és un polític que només passará als llibres d’història — no pas per ser el primer President d’Espanya investit a través d’una Moció de Censura— si no és capaç de passar de llarg de les enquestes— per a fer allò que realment li toca fer, i que només ell pot aconseguir. I ho sap més que ningú, tenint al davant l’incult del Rivera i els centenars de lladres del PP. Dijous, en una de les rèpliques, va dir que ell volia crear aquella Espanya que és nació, però ‘a on hi ha ciutadans que senten que hi ha d’altres nacions a dins seu’. Em va semblar molt interessant, tan pel moment i pel to. Un comentari aparentment gratuït, ja que l’investidura estava garantida, tan per ERC com pel PDCat. O això semblava. A part d’això, d’aquests dos dies al Congrés, en destacaria dos moments. Quan en Tardà fent un excel·lent discurs va ser expulsat de la retransmissió de TV1. I en Pablo Iglesias, que va fer el millor discurs que es recorda a la cambra. Iglesias va ser extremadament intel·ligent, posant el dit a la nafra, és a dir, qüestionant la definició/redefinició del ser espanyol, analitzant els moment acutal, molt curós, i fent analogies a d’altres grans moments de la història moderna d’Espanya. Va parlar d’estadistes, que van fer el que tocava, preveient els riscos i les oportunitats a les quals s’enfrontaven. Ja s’ha dit alguna vegada, però si la idea d’Espanya fos la de Pablo Igesias, molts no ens veuríem forçats a marxar-ne. I també m’atreviria a dir, de l’Espanya de Sánchez. Sí. Recordem com es va presentar en les últimes primaries del PSOE. Però tot sabem que la realitat no són els discursos, sinó habilitats de portar a terme projectes polítics. El conflicte i el xoc que es genera entre la idea i la realitat. Entre la voluntat i la capacitat, és a dir: la valentia i coratge d’enfrontar-te als teus, per un bé superior. Que en aquest cas seria l’estabilitat de l’Estat en els propers 50 anys. Sabent, clar, que tens una colla de piròmans al davant. I Pedro Sánchez comença a córrer coix. Perquè el problema és el de sempre: les majories socials, els mitjans de comunicació a on poder expandir un discurs diferent d’Espanya – són pràcticament inexistents-, i el clientelisme que condiciona les relacions de poder a tot l’Estat – degut a una cultura política que sembla irreformable i de la qual el PSOE també ha mamat durant tants anys. En qualsevol cas, un cert empat tècnic també es troba a Catalunya. Amb alguns il·luminats que volien declar la independència, amb un 47,5% dels vots, i amb més inri, i posats a ser encara més incoherents, proclamar-la sense la voluntat de defensar-la. Tot plegat, molt estrany. Però tornant al tema. Des de Catalunya, poc marge tenim que el de seure a taula i parlar. I en Sánchez sap que tampoc té gaire marge. Caldrà seguir de prop el rol de poli bo-poli dolent que començaran a desenvolupar alguns càrrecs del PSC-PSOE. Vegis Iceta i Batet. I caldrà ser molt astuts i clars sobre quines son les línies vermelles de la nostra negociació. I explicar-ho tot. Ser transparents. Si ens vam trencar la cara l’1-O, com a mínim que ens siguin honestos. Molts catalans independentistes sabem que no tot és pot guanyar, quan t’asseus en una taula a negociar. Però l’imprescindible hauria de ser absolutament irrenunciable. I a ulls del món serà fàcil tractar-nos d’intransigents, si no es debat el tema de debò. I de forma excepcionalment transparent. No ens servirà l’estatus de Baviera —com ara volen vendre com a sol·lució màgica els Alemanys de la CDU—, quan Baviera no és ni vol ser una nació. Que tots sabem que l’Estatut del 2006 és mort i enterrat. Ser o no ser doncs, aquesta serà la qüestió.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s