Democràcies liberals de dilluns a diumenge

Només en els països seriosos, la complexitat dels ordenaments jurídics s’acaba transformant en una més que estricta Realpolitik basada en principis ètics. M’atreviria a dir que el respecte a les minories és l’element més essencial a tenir en compte quan pretenem analitzar el progrés d’una societat. A Anglaterra, una visita al pàrking d’un supermercat és suficient per adonar-se per què ens referim a aquest país com el bressol de la democràcia liberal moderna. Veure-hi espais reservats a disminuïts físics, o bé per a persones amb nens a càrrec. Els anglesos -com en moltes altres coses- es prenen tant seriosament les criatures i el seu desenvolupament intel·lectual, que fins i tot a cada una de les taules del Pizza Hut pots trobar-hi un pot ple de colors per pintar i dibuixar. Aquí, parlar de drets civils no és només omplir-se la boca amb discursets el 8 de març; és veure publicat qualsevol dia de l’any, en qualsevol institució pública, escola, o organització cívica, un resum de la seva equality act: una norma que vetlla per una igualtat d’oportunitats real i efectiva de tots els ciutadans. De la mateixa manera, el concepte de minoria no només s’aplica amb gays, dones, nens, i disminuïts -que sabem que vesteix molt- sinó que també s’aplica i s’estén amb el de les pròpies minories nacionals. Per això que, salvant totes les distàncies, és més fàcil explicar a un anglès -i encara més després de #11s2012- que un català no és un espanyol, de la mateixa manera que un escocès o irlandès mai serà un anglès. Cosa que convindria recordar, especialment, a tots intel·lectualets progres que van firmant casposos manifestos més propis del segle XIX que del XXI. Que viatjar una mica no costa gaire. Sembla ser que, ser demòcrata, aquí al nord, és més un estat d’ànim nacional que el principi fonamental del seu constitucionalisme.

LA CANÇÓ: Keep me, The Black Keys.

Anuncis

De quan les coses es fan bé: The Cucos

Sovint estem acostumats a sentir coses com Que si el jovent no fan res de bo, Que si les noves generacions d’ara no tenen ganes ni d’innovar, ni de crear, ni de construir, ni d’inventar res amb certa trascendència. Que si al Priorat som pocs i mal avinguts, i Que sí algú munta alguna cosa a la comarca, aquesta és directament és criticada per part de la resta sense motiu. Etc, etc, etc. Segurament ho hauran sentit moltes més vegades que jo. Doncs si em permeten fer un apunt, aquest estiu a la comarca se n’han fet moltes, de coses. Algunes de molt bones, algunes de regulars i d’altes es podrien resumir amb un El que hagués pogut ser i no va ser. Però amb tot, ha de quedar ben clara una cosa i és que si és fa algo ben fet, aquest també s’ha de dir. I un exemple d’això el vam poder veure el passat dissabte 26 d’agost a la Quartera de Falset. Mitja Plaça a les 11 de la nit es va omplir per escoltar un concert organitzat pel Bar El Calaix de Sastre; tenia lloc l’actuació d’un dels millors projectes que ha donat la nostra comarca en molts anys. Em refereixo als The Cucos. Un grup de joves majoritàriament de Falset que fa anys van decidir posar-se a versionar i tocar dels millors temes dels millors grups de Rock de la història. Un repertori digne d’admirar tant per la dificultat com per l’ampli període temporal que obasta. Començant pels Ramones, passant per Metallica, Muse, Radiohead, RATM, Limp Bizkit, o fins a arribar als joveníssims Arctic Monkeys. Una gran lliçó d’humilitat que demostra que em talent, ganes i bones idees es poden fer, també des de casa nostra, grans coses. Doncs això, que les bones idees s’han de valorar, agrair i sens dubte animar als responsables i organitzadors per què continuïn fent la feina d’aquesta manera. Les coses es poden fer de moltes maneres i aquesta és sens dubte una de les millors. Llarga vida als The Cucos.

* article publicat a El Diari del Priorat el dissabte 4 de setembre de 2010.

LA CANÇÓ: Quelque part, de Felipecha.

Lost. No one dies alone.

(*aquest article conté espoilers. Queden avisats!)

Lost. Després de tot l’enrenou, no puc deixar passar l’ocasió per parlar d’una de les millors sèries que s’han fet mai a televisió. Molts potser estaran cansats de sentir parlar d’aquesta sèrie si no l’han vist i seguit, però els puc dir, sens dubte, que no saben el que s’han perdut ni el que es perdran si no la miren. No és del tot habitual l’expectació que ha creat la sèrie, ni tampoc que molta gent es llevés -com jo- a les 6.30 del matí d’ahir per poder veure’n el desenllaç per Cuatro -capítol especial es mereixen els comentaristes de Lost d’aquest canal, que sembla que no tenien ni idea de la sèrie amb les coses que deien…- Així que m’agradaria donar la meva modesta opinió sobre el final d’aquesta grandíssima sèrie, que ha deixat mig món dividit -entre els qui els ha agradat i els que no- i jo, sens dubte, que em trobo dins del primer grup. Vegin:

Valoració. A diferència del que diu molta gent, la sisena temporada pesonalment em va agradar molt, i l’últim capítol encara més. Aquesta última doble sessió està plenament a l’alçada de tot el relat. El final sorprèn, potser en part per la seva predicibilitat, però fan falta unes hores per poder pair i interpretar exactament què és el que passa als darrers minuts. Un capítol que treu el millor de tota la sèrie. Moments d’intriga, d’emotivitat, una gran posada en escena a l’església -encara se’m posa la pell de gallina ara-, amb una bona banda sonora, un gran equip de guionistes -només cal veure el munt de referències a filòsofs, les tècniques del relat, els girs argumentals, els silencis tantíssim importants dins dels guions, etc.-

Interpretació. Com alguns han dit, ni molt menys el final és un somni de Jack, com a Los Serrano (?). És clar que tot el que ha passat és real, ho van viure. I també és cert que es van trobar. Però entendre això ho pots fer després de veure marxar l’avió quan el Jack està a punt de morir, tot recordant els previs moments de les converses dins de l’Església quan es troben tots, amb la llum, com un símil de Déu. Allò és el seu cel (o un purgatori), una metàfora dels millors moments de les seves vides, on tots són morts però apareixen allí en el seu millor aspecte físic, quan més feliços van ser. No ens expliquen algunes de les coses importants de la illa, però penso que això no és res més que una metàfora de les seves vides. En el vol de Oceanic 815, ells es troben perduts, les seves vides no tenen sentit, i és allí -la qual cosa diu Jacob quan la Kate pregunta Per què nosaltres- quan viuen el millor moment de les seves vides. No és el Live Together, Die Alone. Sinó el No one dies alone. Aquesta podria ser la síntesi de la sèrie.

Benjamin Linus. I ja em perdonaran però vull dedicar un apunt especial al que sens dubte és el millor actor i personatge de tota la sèrie. Amb la seva entrada estel·lar dins de la cel·la de l’estació de la iniciativa Dharma, amb una de les millors interpretacions que he vist mai, Ben Linus encarna el personatge amb més contrastos de tota la sèrie. És infinitament millor veure’l actuar amb la seva veu original, no doblada -com també és també el cas de Sawyer- i Benjamin Linus acaba demostrant tant en la vida a la illa com en la seva vida paral·lela coma a Professor Linus, que es tracta sens dubte d’una bona persona. Acaba cuidant i vigilan la illa juntament amb l’Hugo després de la mort de Jack.

Una grandíssima sèrie, sens dubte. Que ho disfrutin!

LA CANÇÓ: Ji Yeon, de Michael Giacchino.

www.ft.com/reports:

Llegeixo que ha sortit un reportatge publicat al Financial Times i que parla de Nosaltres. D’acord que l’article és del tot doblega-esquenes, dient coses com: “The constant debate about autonomy and separatism, which has intensified ahead of regional elections this autumn, means the tripartite Catalan government spends too much time debating independence and not enough on important matters such as the need to improve education, says one local consultant in Barcelona.” -i que també té la seva gràcia que parlin del tripartit d’aquesta manera, com si fossin els principals instigadors de l’independentisme- però sigui com sigui, parlen de nosaltres. I en parlen bé, molt bé, com ara fent referència a Catalonia més enllà de Barcelona i que, fins i tot, s’treveixen a parlar del Priorat. Vegin, vegin: “But the vines of the Priorat wine region are nothing if not hardy. The stunted, well-pruned plants – some a century old – send their roots as far as eight or nine metres into the ground in search of a few crumbs of friable soil and a taste of moisture. It is this perpetual struggle in the face of scorching summer heat and icy winters that gives Priorat wines the deep colours, extraordinary potency and mineral attributes now prized by wine lovers from Berlin to Boston. In modern times, none of these qualities counted for much until the 1990s. El Priorat – named after the Carthusian monastery of Escaladei (“the staircase of God”) that oversaw the region for 600 years – […] “The revolution in the 1990s was that we started to think of wine for the end-consumer, not for bulk sales,” says Salustià Alvarez, chairman of the Priorat wine region’s regulatory council and winemaker for Vall Llach. “With the Priorat brand we succeeded in that the wine experts of America, France and the UK sensed the mineralisation of this terroir. The great value of El Priorat is in the soil.” Perdonin però com comprendran no me n’he pogut estar… he,he

LA CANÇÓ: 2+2=5, de Radiohead.

(Resum del partit amb grups de Facebook)

Vista la decepció de la nit d’ahir (que no derrota, no ens equivoquéssim) aquí els deixo amb alguns dels grups de facebook que més gràcia m’han fet de veure: Gente que parece normal, pero que es del Real Madrid,  Madridistas que celebran la derrota del FCB como si ellos jugasen la final, 28/04/2010 Por fin los madridistas pueden crear un grupo!!!, GENTE DEL MADRID QUE NO RECUERDA QUE ELLOS SE QUEDARON EN OCTAVOS, Yo también celebré el gol de Bojan Y ME QUEDÉ CON CARA DE TONTO, Jo també me tornat boig amb el gol del Bojan durant 3 segons, Valdés fent sudokus al partit contra l’Inter, o el més bo de Culés que soñaban con Mourinho y un bidón de gasolina. En fi, he,he. Un altre any serà! VISCA EL BARÇA!

 LA CANÇÓ: Supermassive Black Hole, de Muse.