Un país de la UE amb el Youtube bloquejat

Les primeres i impossibles paraules que aprens en aterrar a Alemanya: Gesellschaft für musikalische Aufführungs – und mechanische Vervielfältigungsrechte. Ei, poca broma. Però que resumint vindria a ser el nom de la versió alemanya de la nostra SGAE. I tot això per què des de l’any 2009 va expirar un acord entre Google -que és el propietari del canal Youtube- i aquesta organització – d’ara en endavant “GEMA”. El litigi, clar: elsroyalties.

Els alemanys -on YouTube hi té més de 13 milions d’usuaris- demanaven un cèntim d’euro per a cada visualització. I on per mitjana cada usuari mira un vídeo al mes. Així que fent números, això suposava gairebé 1.6 milions més per GEMA. I els americans ho van considerar una xifra prohibitiva.

Així que des de llavors, a Alemanya, més del 60% dels 1.000 vídeos més reproduïts a Youtube estan bloquejats. I això inclou també els canals oficials de les bandes. Per què servidora encara no ha pogut escoltar L’ànsia que cura, per exemple.

I vist l’abast del drama, Edgar Berger, conseller delegat de Sony Music Entretainment, no va estalviar en dir-ne de grosses. Com que “sospito que alguns membres de GEMA no han arribat encara a l’era digital”. O Frank Briegman, d’Universal Music: “Alemanya és un país en vies de desenvolupament en el mercat digital de música.” Però aquesta particular Riera no s’acaba aquí. GEMA va enviar una carta a 36.000 guarderies on es demanava una compensació de 56€ anuals per l’ús de partitures. I és clar, el rebombori va ser considerable. On els bàvars ho van solucionar amb un acord de 290.000€ provinents de les arques públiques.

El debat sobre com compatibilitzar els drets d’autor i l’accés a la música en un món tan digitalitzat és complex i incert. Però el sí que és segur i ridícul és el de bloquejar l’accés als continguts. Bàsicament per què és tant fàcil com vanviar l’adreça IP per una de no alemanya. O bé per anar a altres portals on si que no es paga cap tipus de royalty.

this-video-is-not-available

Article publicat a El Singular Digital.

Anuncis

Hamburg was good dirty fun

Al barri Sant Pauli d’Hamburg trobem el sex shop més gran d’Europa. I com qui ni vol la cosa, també hi ha carrers on només es permet accés al púbic masculí. Una versió maldestre del barri roig d’Amsterdam. Com passatges privats amb unes tanques que adverteixen, subtilment, que no ens ha d’estranyar res del que hi puguem veure al darrere. I tot el Sant Pauli en general sembla com un Las Vegas en petit i en alemany. Llums asfixiants, sales de joc brutes, plenes de vici. I que l’Anna explicava brillantment en aquest article.

Al bell mig de la plaça. Entre ampolles de cervesa de mig litre i pintades a la paret de molt mal gust. Ens trobem quatre escultures metàl·liques. Que no s’acabarien d’entendre si no fos per la silueta del baix que m’imagino que representa Paul McCartney. Tot per què una mica més amunt, al 36 del Große Freiheit -o gran llibertat-, és on començaria la carrera musical més estel·lar de tota la història del rock.

Lennon deia que va sortir de Liverpool gràcies a Elvis Presley. Època on es repartien les deu miserables lliures dels “bolos” entre quatre. Però tampoc passava res. Tenien 18 anys i cash per emborratxar-se. Allò que McCartney explicaria com un “Hamburg was good dirty fun”. Tocaven de nit entre set i vuit hores, set dies a la setmana. I dormint en habitacions ronyoses d’un cinema propietat del mateix Bruno Koschmider. I continuaven sense tenir massa calers. Però aquella temporada d’estiu a Hamburg es convertiria en una de les més crucials per a la banda: it was the school to learn how to be a Beatle.

Van tornar al Regne Unit i tot era diferent. Tocaven fort, molt fort. Els Beatles d’abans d’Hamburg ja eren irreconeixibles. Una música molt avançada, fresca, harmònica, melòdica. Llavors deixarien de beure a dalt de l’escenari, es vestirien com cal i traurien el Love me do. I la resta de la història ja se la sabeu.

indra

Article publicat a El Singular Digital.

Txarango és una actitud

Els premis Enderrock de fa 2 anys es van celebrar a la Sala Apolo. I la típica invitació per correu electrònic que et fa sentirsomehow especial. Cervesa a cinc euros que n’hi ha un tip. I els típics presentadors d’entregues de premis que penses, ai pobrets. I davant, el panorama modernet de sempre. Més gent mirant a la pantalla del tuiter que al mateix escenari. Tot anava fent. Pensant allò de a caballo regalado no le mires el dentado. Fins als últims vint minuts de l’acte. On van aparèixer uns nois a l’escenari i llavors jo ja no vaig entendre res.

Per què ens podia no agradar el mestissatge musical, la rumba. Per què ens podia semblar una música fàcil. Massa llatina, fins i tot. Ens podien semblar lletres previsibles. Ens podia semblar música de carpa de borratxos a festa major. I també ens poden fer mandra alguns moviments urbans alternatiu-canviem-el-món-barcelonins. Tot aquest escepticisme era real. Fins que vam veure un directe d’uns nois anomenats Txarango.

Acabaven de presentar el seu segon disc. Benvinguts al llarg viatge. I no exagero quan dic que mitja Apolo ja tenia les lletres als llavis. I servidora no havia vist res semblant des de la sortida dels Millors professors europeus. I l’altra meitat de la sala, els desconcertats. Els qui pensàvem: d’on coi han sortit aquests nois? Setmanes després vam saber que són del terreno. Ambcol·laboracions de músics de l’ESMUC. Però aquella nit, ens van deixar amb la boca oberta. Pel magnetisme d’un més que desconeguts.

Per què Txarango és una actitud. És deixar la pretensiositat per les ganes de passar-s’ho bé dalt d’un escenari. Lletres que expliquen com som. De llocs que hem trepitjat i ens hem estimat. “Nosaltres som tots de pobles de l’interior i el nostre mediterrani no és el mar, sinó on neix, a les valls, als rius…” Però Txarango és també un projecte musical coherent. Parlen de viatjar, de fer camí, de compartir. I per això regalen els seus discos. I col·lapsen MediaFire a les nou del vespre amb el seu nou llançament Som Riu. El primer repàs a l’Spotify no em va pensar que cap dels nous temes superin Vola, o La dansa d’un vestit. Però tots tranquils, que la màgia la tenen a dalt de l’escenari. Amb ells, ja tenim l’estiu una mica més a prop.

670_1328701510TXARANGO_VOLA_1_marina_miquel_baixa

Article publicat a El Singular Digital.

Entre fotos de Sinagogues i relleus amb l’alfabet Hebreu

Al cor del barri jueu de Cracòvia hi ha la llibreria Austeria. Darrere d’una façana negra, per restaurar. I una noia polonesa amb cabells rosa, pell blanquíssima, i vestida de colors s’encarrega de custodiar-la. És una llibreria d’un segell editorial jueu. La sala acumula milers de llibres. Molts en polonès – per què abans de la segona guerra mundial la major part de la població jueva vivia a Polònia. Molts títols també en anglès, i alguns en alemany. Sobretot els relatius a l’holocaust. Poca gent més interessada en aquest tema que els mateixos alemanys, suposo.

I com a bons venedors, la música que acompanya la visita en aquest món antic no és aleatòria. Un aparell de reproducció, al fons, al costat de les postals. Entre fotos de Sinagogues i de relleus amb l’alfabet Hebreu. Un so que, si fos en una ràdio comercial, reconeixeríem en el grup americà folk-pop-rockBeirut. O si ho voleu una mica més hip: amb Gogol Bordello.

Hi ressonava Jake Schulman-Ment, violinista i compositor modern de Klezmer. Gènere musical que prové dels jueus asquenazites de l’Oest d’Alemanya. I també intèrpret de música acústica de l’Europa de l’Est. Schulman va néixer a Nova York. Però viu i estudia a Romania. L’àlbum es titula A Wheel. Onze temes. Interpretats també per altres músics, tant d’origen americà com de l’Europa de l’Est. I l’art de fer modern una música tan ancestral és el que fa màgic aquest àlbum. Temes a destacar. Briderl L’Khayim: una cançó que d’alegre i descontrolada s’hauria de tocar a totes les bodes. Sher de L’Oiseau és una dansa, on violí, trompeta i acordió semblen desorganitzats, però cada un ocupa l’espai perfecte. Glissandos, preguntes amb respostes. I l’última, A Redele. Amb idioma indesxifrable. Dens, completament espiritual. Amb un címbal sublim. Que és un instrument de corda percudida que es toca amb dos malls. I que sona així.

DSCN2605

Article publicat a El Singular Digital.

Polacos

Una bossa plena de porqueries, ampolles d’aigua i 16 hores de trajecte en bus separaven Munic de Cracòvia. Intentant dormir, en un seient estretíssim, i envoltades de polonesos i d’algun que altre estudiant alemany. I vam lentament repassar Nuremberg, Dresden, Wrocław fins a Katowice. Unes ciutats i una frontera que expliquen encara massa bé l’episodi més vergonyós de la nostra història contemporània.

Cracòvia és la capital cultural de Polònia. La segona més gran i de les més antigues del país. I només una generació d’indocumentats com la nostra sap més coses sobre Miami que sobre la inabastable cultura de l’Europa de l’est. Però aterrar en un país excomunista és adonar-se que no ha deixat de ser del tot- i que vindria a ser una mica com nosaltres amb el franquisme. Molt més enllà de veure edificis miserables, negres, bruts. Carrers plens de bonys, sots. I uns tramvies blaus, que semblen caixes de mistos, però amb una màgia que ja li agradaria tenir a Munic. La influència soviètica allí s’ha pagat cara – que Polònia tampoc és tant lluny de Crimea. I encara que les noves generacions han deixat d’anar a missa, van d’Erasmus com tots nosaltres, i viuen en un altre estadi mental que els seus pares. També et diuen que el somni de la llibertat capitalista s’ha quedat a mig camí. Fa 50 anys tothom tenia feina i un sou, però ningú podria comprar res. Ara, alguns tenen feina i compren, alguns altres ni una cosa ni l’altra. I mentrestant, encara pots anar a dinar per menys de 10 Zlote –una mica més de dos euros –als Bar mleczny, uns menjadors socials que van ser pensats per gent necessitada, i que degut als seus preus reventats, ara també freqüenten molts estudiants universitaris.

I una sala amb un piano negre. En un hotel entre el carrer Sw. Jana i Rynek Glowny, la plaça del mercat antic de Cracòvia. Elegantment decorat i endreçat. Però sense aquella perfecció alemanya que posa una mica nerviosa. Unes escales, miralls i pintures magnífics reflex d’un passat gloriós. I on sembla impossible que Polònia es passes més de 100 anys dividia entre l’arxiducat d’Àustria, el regne de Prússia i l’imperi rus. I una noia senzilla. Ulleres blanques, sabates planes i vestida completament de negre. Wronika Krówka te 30 anys – estudiant del Conservatori del Liceu de Barcelona, per cert – i s’encarrega de presentar -a majoritàriament turistes- el qui és per a mi el millor compositor del romanticisme. I que no es cap altre que Fryderyk Chopin. De mare polonesa i pare francès. I encara que es va passejar per Europa amb el passaport de París, mai es va considerar un d’ells. Chopin és de fet una de les maneres més fàcils d’entrar a la música clàssica. Va fer simple i entenedor un estil tan pompós com el romanticisme. Va tenir una qualitat de vida molt precària. Fet que explicaria la seva facilitat en resumir i apel·lar tan directament els sentiments més bàsics a través de la seva composició. El compositor moriria a París amb 39 anys després d’una llarga malaltia, després però d’haver compost les peces més brillants per a piano i orquestra de tot el segle XIX.

Chopin_polonaise_Op._53

Article publicat a El Singular Digital.

Chuck i la segona guerra del Congo

Un dels meus discos preferits dura menys de 40 minuts. I va ser editat l’any 2004. Per uns nois que, fins llavors, semblaven no haver sortit de casa. L’àlbum es titula Chuck. El millor exemple per un gran disc fet per una banda que no passarà a la història.

L’any 2004 els canadencs Sum 41 van deixar Toronto per fer escala a Londres. I llavors volar cap a Kampala, Uganda. I des d’allí, agafar una avioneta que aterraria a Bukavu, a l’Est de la República Democràtica del Congo. Un dels països més rics en recursos naturals, però controlat per escòria social, política i religiosa. Sum 41 participaven al War Child Canada. Un projecte pensat per recaptar fons en suport a dones i nens que viuen en situació de guerra. I això és exactament el què van anar a veure al cor de l’Àfrica negra. La segona guerra del Congo. Un conflicte amb més de tres milions de persones mortes. I podeu veure un resum de 52 minuts sobre la seva experiència aquí.

I els quatre nois quasi com obsessionats japonesos. Fotografiant un goril·la al mig de la selva. O entrevistant un empresari que comercialitzava coltan. Un mineral que s’extreu a base de tenir nens de vuit anys treballant a les mines. O parlant amb nenes de quinze anys que van ser segrestades i violades durant mesos per desenes militars. O coneixent nens que van perdre els seus pares i que ja poden explicar que han matat.

I tot això com a context del què vindria setmanes més tard. Un disc que és, i de llarg, el millor de la banda. Res de lletres d’amor, ni rastre de la porqueria que fins llavors estaven escrivint. I el disc porta el nom del soldat de les Nacions Unides que els va evacuar d’un hotel quan l’estaven tirotejant. Lesimatges són terrorífiques.

Ens trobem uns primers 50 segons foscos, acords menors. Una guitarra plorant, dessagnant-se. D’indignació, de pèrdua. I preparada per rebentar-ho tot. No Reason. L’estructura és previsible. Però està magníficament pensada. Doble bombo, semicorxeres retallant els compassos com metralletes: How can we fake this anymore / Turn our backs away, and choose to just ignore. A The Bitter End ens trobem als mateixos Metallica, com una segona edició del brillant Kill’em all. Amb tot, el solo, la veu, el bombo, els cors. És la maduresa que adquireixes quan surts de la teva zona de confort, suposo. I creus que has estat a punt de morir. I a Open your eyes és trobar-te Linkin Park als morros. I Peaces és la cançó que mira cap a dins, i que escup cap a fora. Una tranquil·litat i tristesa mesurades, que per un cop no estripen indignació. I la millor cançó, la perla: 88To me it’s all the same/ and though nothing’s gonna change / Still, I hope someday you have it allChuck és un mirall de 16 temes composats des dels ulls d’occident. Una mirada de desconcert, de ràbia, d’odi i impotència. On l’alternativa hauria estat sortir al carrer per a cremar contenidors.

Sum_41-Chuck-Interior_Trasera

Article publicat a El Singular Digital.

It’s a Hard life

A la part final del clip dels Queen It’s a Hard life, veiem un Mercury estrany. Està en un teatre. En una escena totalment operística, barroca. Com si fos la versió original de Mr. Brightsidedels The Killers. Mercury baixa les escales i és quan diu aquell Oh I did it for love que es delata. Flexiona una de les cames, mentre deixa l’altra estirada. Era evident que tenia serioses dificultats per seure. Segons sembla, el dia abans li acabaven de treure un guix de la cama: s’havia trencat un peu en una de les nits més boges que l’estrella de Rock havia viscut mai. I era a Munic.

Freddie Mercury va viure tot el 1984 al sud d’Alemanya, a la capital bavaresa. En un edifici de quatre pisos. Elegantment moblats, deia. Segons expliquen, no parlava gaire l’alemany, però l’entenia, així que s’hi deuria bé, per allà. Llavors estava sortint amb una actriu austríaca anomenada Barbara Valentín. Però la paraula fidelitat no apareixia al seu particular diccionari: Mercury era ben conegut per estripar totes i cada una de les festes a les quals es deixava veure. Segons sembla, al seu costat fins i tot els Led Zeppelin eren uns aficionats. Així que, pel seu 39è aniversari, en va organitzar una que va durar exactament tres setmanes. On va enviar a Munic més 400 amics amb un jet privat, i més de 1.000 a una festa a Eivissa. I aquí en teniu un petit record.

Mercury va tenir una vida sexual complexa. Estem parlant d’algunes relacions formals amb dones i també amb homes. Fins que li van diagnosticar el virus de la SIDA. I tot allò en què havia basat la seva vida, entre escenari i estrella de rock, va parar en sec. De fet, alguns diuen que la seva festa dels 39 va ser el principi del seu final. Sigui com sigui però, i per sobre de tota aquesta premsa groga sempre ens quedaran coses com això.

Rex_FreddieMercury__210167b

Article publicat a El Singular Digital.