Chuck i la segona guerra del Congo

Un dels meus discos preferits dura menys de 40 minuts. I va ser editat l’any 2004. Per uns nois que, fins llavors, semblaven no haver sortit de casa. L’àlbum es titula Chuck. El millor exemple per un gran disc fet per una banda que no passarà a la història.

L’any 2004 els canadencs Sum 41 van deixar Toronto per fer escala a Londres. I llavors volar cap a Kampala, Uganda. I des d’allí, agafar una avioneta que aterraria a Bukavu, a l’Est de la República Democràtica del Congo. Un dels països més rics en recursos naturals, però controlat per escòria social, política i religiosa. Sum 41 participaven al War Child Canada. Un projecte pensat per recaptar fons en suport a dones i nens que viuen en situació de guerra. I això és exactament el què van anar a veure al cor de l’Àfrica negra. La segona guerra del Congo. Un conflicte amb més de tres milions de persones mortes. I podeu veure un resum de 52 minuts sobre la seva experiència aquí.

I els quatre nois quasi com obsessionats japonesos. Fotografiant un goril·la al mig de la selva. O entrevistant un empresari que comercialitzava coltan. Un mineral que s’extreu a base de tenir nens de vuit anys treballant a les mines. O parlant amb nenes de quinze anys que van ser segrestades i violades durant mesos per desenes militars. O coneixent nens que van perdre els seus pares i que ja poden explicar que han matat.

I tot això com a context del què vindria setmanes més tard. Un disc que és, i de llarg, el millor de la banda. Res de lletres d’amor, ni rastre de la porqueria que fins llavors estaven escrivint. I el disc porta el nom del soldat de les Nacions Unides que els va evacuar d’un hotel quan l’estaven tirotejant. Lesimatges són terrorífiques.

Ens trobem uns primers 50 segons foscos, acords menors. Una guitarra plorant, dessagnant-se. D’indignació, de pèrdua. I preparada per rebentar-ho tot. No Reason. L’estructura és previsible. Però està magníficament pensada. Doble bombo, semicorxeres retallant els compassos com metralletes: How can we fake this anymore / Turn our backs away, and choose to just ignore. A The Bitter End ens trobem als mateixos Metallica, com una segona edició del brillant Kill’em all. Amb tot, el solo, la veu, el bombo, els cors. És la maduresa que adquireixes quan surts de la teva zona de confort, suposo. I creus que has estat a punt de morir. I a Open your eyes és trobar-te Linkin Park als morros. I Peaces és la cançó que mira cap a dins, i que escup cap a fora. Una tranquil·litat i tristesa mesurades, que per un cop no estripen indignació. I la millor cançó, la perla: 88To me it’s all the same/ and though nothing’s gonna change / Still, I hope someday you have it allChuck és un mirall de 16 temes composats des dels ulls d’occident. Una mirada de desconcert, de ràbia, d’odi i impotència. On l’alternativa hauria estat sortir al carrer per a cremar contenidors.

Sum_41-Chuck-Interior_Trasera

Article publicat a El Singular Digital.

It’s a Hard life

A la part final del clip dels Queen It’s a Hard life, veiem un Mercury estrany. Està en un teatre. En una escena totalment operística, barroca. Com si fos la versió original de Mr. Brightsidedels The Killers. Mercury baixa les escales i és quan diu aquell Oh I did it for love que es delata. Flexiona una de les cames, mentre deixa l’altra estirada. Era evident que tenia serioses dificultats per seure. Segons sembla, el dia abans li acabaven de treure un guix de la cama: s’havia trencat un peu en una de les nits més boges que l’estrella de Rock havia viscut mai. I era a Munic.

Freddie Mercury va viure tot el 1984 al sud d’Alemanya, a la capital bavaresa. En un edifici de quatre pisos. Elegantment moblats, deia. Segons expliquen, no parlava gaire l’alemany, però l’entenia, així que s’hi deuria bé, per allà. Llavors estava sortint amb una actriu austríaca anomenada Barbara Valentín. Però la paraula fidelitat no apareixia al seu particular diccionari: Mercury era ben conegut per estripar totes i cada una de les festes a les quals es deixava veure. Segons sembla, al seu costat fins i tot els Led Zeppelin eren uns aficionats. Així que, pel seu 39è aniversari, en va organitzar una que va durar exactament tres setmanes. On va enviar a Munic més 400 amics amb un jet privat, i més de 1.000 a una festa a Eivissa. I aquí en teniu un petit record.

Mercury va tenir una vida sexual complexa. Estem parlant d’algunes relacions formals amb dones i també amb homes. Fins que li van diagnosticar el virus de la SIDA. I tot allò en què havia basat la seva vida, entre escenari i estrella de rock, va parar en sec. De fet, alguns diuen que la seva festa dels 39 va ser el principi del seu final. Sigui com sigui però, i per sobre de tota aquesta premsa groga sempre ens quedaran coses com això.

Rex_FreddieMercury__210167b

Article publicat a El Singular Digital.

Els millors ambaixadors Europeus

München és una ciutat freda, ordenada, casi-nova. I molt neta. M’atreviria a dir que és la ciutat europea més calculada urbanísticament. Els edificis són rectíssims, mesurats. Com un grandíssim i previsible Eixample, però sense rastred’ondulacions. Aquí les coses s’han d’organitzar. La planificació és l’essència. I el control social -ells en diuen responsabilitat social– és imponent. No cal passar per cap barrera per accedir U Bahn, per exemple. Però si t’han de dir que ets un impresentable públicament, t’ho diuen. És l’extrem cultural on els detalls no són detalls.

I tot era pressa i jaquetes i guants i bufandes. Per què per sort, un fred diferent del britànic evita que el-mal-gust-de-les-angleses s’estengui com una plaga per tot el continent. Així que vam retallar l’Isar per Ludwigsbrücke. Un pont al cor de la ciutat, que condueix a l’accés lateral de la Sala Ampere. I va ser travessar la porta i S. ja estava avisat. El 80% de la comunitat catalana de München podria estar entre aquelles quatre parets. I evidentment, com si haguéssim aterrat a la porta de l’Heliogàbal. L’estil mixt up britànic-barceloní. Els jerseis de llana amb figuretes de nadal. El marró i granatós-vi que tant és porta i la barba que mai s’acaba d’afaitar. L’accent de Girona com a concepte. I la cua a guarda-roba, ordenada però cridanera. I sorprenentment però, molt públic no-català. I això inclou: els-espanyols-que-no-parlen-català, i molts alemanys. Amics, xicots i col·legues de feina – que devien acabar acceptant en veure la mirada il·luminada de qui ho proposava. Ara, si per alguna cosa també destaca un alemany educat, és per la seva discreció. I per una moral de contenció emocional que ens distancia excepcionalment.

I finalment entraven els quatre. Aquells que fa 5 anys es passejaven per carpes de Festa Major de barri. On servidora els va veure en dos mesos més de 6 cops i tots gratis. Els quatre que després de tres discos -i com qualsevol bon grup- comença a viure de la pròpia història. Només cal veure quins himnes van sacsejar la sala: Pla Quinquenal, Al Mar, Benvolgut i Ai, Dolors. Manel no només fusiona estils. Si no que també en crea de nous. Ni que sigui a nivell molt plàstic. Intentant traduir les lletres a S. em comenta: aquest grup no sembla parlar de la mateixa porqueria-lírico-pop de sempre. I tenia tota la raó. Les metàfores, les imatges, els clitxers culturals són magnífics, són de Champions Ligue. I bandes com Manel són les que ens fan, per fi, un país normal. Per què ningú hi ensenyava cap estelada, allí. Per què la normalitat passa per aquests 4 millors ambaixadors Europeus.

576_1376386925Manel-TD

Article publicat a El Singular Digital.

El karaoke de 115 milions d’espectadors

Entrar a la pàgina web de Red Hot Chilippers. Disseny acurat, res d’estripades negres i estètiques barroques. Un rosa clar, lletres blanques a les inicials de la banda. I és un exemple ben gràfic. Que explica que si RHCP són el que són és pel que explicava Anthony Kiedis a la seva biografia. Van aconseguir sortir dels locals de mala mort per què van saber acostar el rock-punk a les noies. Sembla que llavors, a mitjan dels 80’s, l’ambient underground era encara força hostil per al públic femení.

Els RHCP van ser cridats la setmana passada per tocar a la mitja part de la Super Bowl 2014. Bruno Mars omplia la quota diguéssim… mainstream. I tot com s’esperava: tot ben americà, exagerat, cor de nens i bandera XL. Però algunes coses de l’actuació em van sorprendre. Primer: que anunciessin que farien una versió de Dazed and Confused dels Led Zeppelin. Algú l’ha vista? Jo tampoc. I la segona: que s’haguessin de justificar per tocar en play-back el seu Give it away.

M’explico: Els Red Hot van aparèixer a l’escenari després de Bruno Mars – noi que sembla més bona persona que bon músic. I ho van fer sense cables connectats ni al baix i la guitarra. Per tant, era evident que no pretenien enganyar a ningú. Així que sembla una broma tot el rebombori a la premsa especialitzada. I que en Flea s’hagués de justificar per no haver tocat en directe davant d’un estadi amb 105 mil espectadors i en menys de 5 minuts per muntar l’equip de so.

Però tots sabem que tenir enveja i molt temps lliure és una mala combinació. Especialment entre les estrelletes de rock. Així que Axel Roses, el fundador i únic integrant en actiu dels Guns’n’Roses, escrivia: Flea deu haver descobert una nova tecnologia que li permet connectar el baix amb el seu cul. Que a part de denotar molta mala llet, em faria riure; si no fos per què estem parlant dels RHCP. De la banda més honesta en els seus directes que he vist mai. I clar, que a més la crítica vingui del cantant-pastoret-de-Betlem de Guns’n’Roses… En fi, que n’hi ha un tip.

superbowl_2014_redhotchillipeppers_650_6

Article publicat a El Singular Digital.

Submarine soundtrack

Amb dos francesos, una holandesa i una australiana vam arreplegar un Peugeot 206. Era estiu, finestres abaixades i vam pagar l’únic peatge durant més 5 hores -a 6 pounds-.Travessant la frontera natural d’Anglaterra amb el País de Gal·les. The Severn Bridge és el pont més bonic que he vist mai. Potser per què no he visitat Sant Francisco. Que hores més tard ens hauria ajudat a arribar al punt més occidental de Pembrokeshire. Però minuts després de veure l’aigua descendir immensa, plàcida, trobàvem una de les ciutats més lletges de tot el Regne Unit.

Swansea, segona ciutat del Gal·les, industrial. La M4 la retallava pel nord. Així que tothom hi semblava passar de llarg. Tothom excepte Submarine (2010). Una pel·lícula estranya. Teòricament una comèdia. Però tirant cap a fosca. Que té lloc en aquesta ciutat i basada en la novel·la de Joe Dunthorne. Molt britànica, boirosa. Una història d’amor de dos adolescents, amb accent gal·lès per tot arreu. Seria una pel·licula que no hauria arribat al gran públic – per dir-ho d’alguna manera- sense encarregar la banda sonora a l’Alex Turner.

Es tracta de menys de 19 minuts.D’una acústica i la seva veu. Que és més poesia i actitud que cap altra cosa. Empatia, magnetisme. Qualsevol paràgraf parla del que hem viscut. Del retingut i del deixat anar. O d’allò que mai n’acabarem sent propietaris. Per por o deixadesa: Hiding tonightPiledriver waltz. O Stuck on the puzzle. Són petites perles, adolescents. Com la primera novel·la del millor escriptor. S’hi veu talent però és ple d’immaduresa. Tot això i força més és la Submarine sountrack:You look like you’ve been for breakfast at the Heartbreak Hotel […] Your waitress was miserable and so was your food / If you’re gonna try and walk on water make sure you wear your comfortable shoes.

submarinesountrack

Article publicat a El Singular Digital.

Un país que es pren l’art seriosament

Fer tard i que no se’ns apaguin encara els costums del nord d’Europa. L. i C. esperaven a les escales d’un dels millors teatres del Regne Unit. I no era a Londres. La Royal Shakespare Company té la seu on servidora ha passat l’últim any i mig. Stratford-upon-Avon té uns 15 mil habitants però 5 milions de visites cada any. Així que feu números. Un riu gris i desbordat, uns arbres despullats i uns peus molls, a punt de ser testimonis de la millor producció que he pogut veure mai en cap escenari.

El públic anava entrant, i nosaltres amb els tiquets a 5 lliures que administrativament encara ens consideren joves. Poca broma. Són menys de dues pintes al bar, o menys que una entrada al cinema. Quan hi ha gent que en paga £55. Prendre’s l’art seriosament com a país deu ser això, suposo. Els nens omplien gran part de les butaques, i els avis els custodiaven de ben a prop. I tot això amb una expectació difícil de captar en paraules.

Qui hagi llegit l’original de l’escocès J.M. Barrie suposo que hi trobarà diferències. Però l’adaptació que ha fet la RSC de Wendy and Peter Pan s’apropa a la perfecció del què esperem d’una obra per a nens. Que espontàniament, i cada 10 minuts, ells mateixos exclamin paraules, encisats. Preguntin en veu alta a les iaies, als pares. Has vist això? Mira quin vaixell! Tots ells, petits i curiosos, atrapats entre les línies d’una obra de teatre. I que no només tracta d’un nen que no vol fer-se gran, que vol jugar tota la vida. El rol de la nena, la Wendy, esclata de protagonisme. L’autora desmarca la protagonista de l’original, i de la seva única possibilitat d’haver de fer-se la gran, d’haver de ser “la mare”. Trasllada Wendy a l’alçada del Peter. Ella també gaudeix del joc, però acaba decidint créixer. I amb tot el que això comporta.

Els efectes especials, la música, la millor il•luminació i la millor empatia dels actors. Prendre’s tan seriosament una obra per a nens, fa que els que tinguem 25 ens estigui tan bé això de no haver acabat de créixer del tot.

photo-43

Article publicat a El Singular Digital.

La pregunta que s’hauria de fer qualsevol Conseller de Cultura

Fa unes setmanes i per casualitat vaig ensopegar amb la banda americana Haim. Versionant Fleetwood Mac al Jools’ Annual Hootenanny. Rock: un baix i una guitarra amb intensitat, caràcter, ambició. I una veu poètica. Recita i insulta. És sexy i contundent però no marraneja. Se sent segura d’ella mateixa. I no seria res extraordinari. Si no fos per què és una banda de rock… formada per tres noies de 25 anys.

No és notícia que algunes de les millors intèrprets de clàssica siguin dones. Però la llista s’estreny vergonysament quan repassem els últims 50 anys món del rock: Janis Joplin, la veu de Jefferson Airplane o Patti Smith. O la germana de Jack White, Kim Deal dels Pixies o D’Arcy Wretzky dels The Smashing Pumpkins. Que hagin realment transcendit al gran públic, i senyits a aquest gènere, poquíssims exemples més en serveixen.

Així que, remenant Google, algú es preguntava exactament això: què fa que les dones no formen part dels nuclis creatius de les bandes de rock. Com en qualsevol pregunta que ens fem des de les Ciències Socials, de respostes n’hi ha diverses. Algunes apunten al desconfort i la inseguretat dels locals, zones i barris que les bandes i grups freqüenten. Altres respostes responen a un tema de socialització humana: els nois i les noies no són amics durant l’adolescència. Quan és l’edat on tenen lloc els vincles que acabaran formant les bandes de música. Tots aquests perquès, es poden resumir en la manca de capital social per part de les noies. No estem parlant només d’interpretar música. És interpretar-la en els paràmetres socio-culturals d’un grup- i que són força diferents de les que observem en la música clàssica: 1) s’ha de ser capaç a aprendre a composar en grup, i aprendre també a tocar d’oïda. I s’ha d’estar familiaritzat en bandes i estils similars. 2) S’ha de tenir la capacitat de preparar concerts, de tocar en sales i en directe. 3) I s’ha de saber promocionar tant la banda com la propia música, tot utilitzant les tecnologies i les eines de comunicació del segle XXI. Basat en l’estudi a la ciutat de Tampa, a California – i signat per Adele Keala Fournet- les dones demostraven com a norma general menys capacitat d’adquirir i desenvolupar-les. Com a mínim en una de les tres descrites. Així que ens hauríem de preguntar si això és un problema que s’ha d’abordar. Doncs això, Conseller.

fb1

Article publicat a El Singular Digital.