Equacions personals

Sovint el que més costa és traçar de forma correcta les distàncies emocionals vers -lògicament- les altres persones. Ens envoltem d’un seguit de gent i amb qui, d’entrada, creiem que hi mantenim certa correspondència i simetria sentimental. Els amics, coneguts i saludats, com bonament va classificar Josep Pla. I ens acostumem a moure dins d’aquests paràmetres. Sabem, o com a mínim, intentem saber i mesurar què és el que podem esperar de cada una de les persones amb qui interactuem. I en termes generals aquesta equació dóna zero: tenim saludats amb qui passarem immenses nits de festa o ens creuem per la Universitat; tenim coneguts amb qui compartim moments de la vida d’una manera significativament esporàdica; i amics de qui esperarem una abraçada en aquell precís moment que no en tens prou amb la pròpia racionalitat, o una trucada a temps en aquells moments en que una insignificant goteta ha fet vessar el got. I tot correcte. Esperem i rebem, en general, d’una forma simètrica. Però de tant en tant, ens trobem davant d’aquelles situacions on aquest zero no és el resultat final. L’equació queda desajustada. I cal tenir mà esquerra per no desplaçar de la categoria planiana qui no t’ha respost com voldries. O qui ho ha fet d’una manera excessiva i que t’ha col·lapsat aquesta particular llista. Saber-se trobar emocionalment amb els altres és segurament de les tasques més rellevants a les quals ens enfrontem cada dia les persones. I un capítol a part per aquells qui a part de col·lapsar-nos per excés la categoria amistat, ens han deixat quelcom més profund que ni Pla es va atrevir a categoritzar. Per alguna cosa deuria ser, suposo. En fi, que tinguin molt bon dilluns.

LA CANÇÓ: Feeling good, de Muse.

Anuncis

“–Ja saps que avui fas vint-i-un anys?”

“A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!”

*fragment del Quadren Gris de Josep Pla.

Foto de Nacho Mateo.

LA CANÇÓ: Monochrome, de Yann Tiersen.

Al Diari del Priorat

Des de fa cosa de dues setmanes que ja puc dir que sóc col·laboradora del nou quinzenari que surt des del mes de setembre, a la meva comarca, i amb el nom de Diari del Priorat. En fi, que per primer cop en paper. (he,he). Aquí tenen l’article que hi vaig enviar. I per variar una mica de tema, Josep Pla.

La fil·loxera al Priorat per Josep Pla

Josep Pla durant la seva llarga trajectòria com a escriptor –la seva obra completa es composa actualment per més de quaranta volums d’una dimensió considerable cada un d’ells– va tenir temps d’escriure sobre moltes i moltes coses, i és clar, també ho va fer moltíssim del país. I en el seu llibre Cataluña, de l’any 1961 –escrit en castellà, com poden observar pel títol– parlava de la nostra comarca, del Priorat, amb una genialitat increïble. I dedica unes quantes pàgines a parlar, el què segons ell, ha esdevingut un drama històric: l’absoluta desinformació de qualsevol cosa referida als esdeveniments relacionats amb la plaga de la fil·loxera, que un segle endarrere, va deixar a la majoria dels nostres avantpassats en la més profunda misèria econòmica. I Pla, després d’apuntar que “El pagès del Priorat [després de la replantada de vinya que anys més tard va fer per superar la plaga de la fil·loxera] va donar la impressió d’una admirable tenacitat i d’una gran energia” diu: “No hi ha manera de trobar en la bibliografia catalana un miserable paper manejable sobre tant bast i sensacional esdeveniment. És un cas d’abandonament inexplicable, complet, que contribueix a fer pràcticament inintel·ligible la nostra història moderna, i la transformació que ha patit el paisatge de moltes comarques de la nostra terra […]”. I això Pla ho va escriure l’any 1961, ja farà gairebé cinquanta anys. Una servidora no s’ha dedicat a fer una recerca exhaustiva sobre si darrerament s’han publicat moltes i poques coses sobre aquest tema, segurament un dels més rellevants de la nostra història com a país. Però el que està clar, com moltes de les coses d’aquest país d’una gran importància, tarden a arribar. I  no hi ha res tant important per saber qui som que conèixer la nostra història, i és clar, també la més propera i recent.

LA CANÇÓ: Monochrome, de Yann Tiersen.

Però la veritat és aquesta:

I seguint amb la meva insistent referència a França d’aquests últims dies, vegin què diu Josep Pla en un dels seus articles de les ja força citades Cròniques Parlamantàries (1929-1932):

“El cert és que hom torna de París fet un superhome, amb el cap ple de la forma republicana, enamorat de la llibertat de França. Hom torna amb l’orella dreta i perfectament europeïtzat. Hom ha vist l’exterior, la forma externa, la closca de les coses. Totes aquelles forces internes que expliquen les formes exteriors -la tradició, la història del passat-, tot això, què és això? Hom suposa que el que es veu ha nascut per generació espontània, i com a màxim perquè han existit uns grans homes que es digueren Mirabeau, Danton i Robespierre. És a dir: hom es forja una imatge de França a base de suposar que els éssers que l’habiten són quantitats negligibles, zeros a l’esquerra. Hom diu, enlluernat per la buidor formal:

– França és un país que va bé perquè té república; Espanya va malament perquè té monarquia…

Però això és un pur sofisma. La veritat és aquesta:

– França és un país que va millor que Espanya perquè està habitada per francesos.

Però això, que és el mateix sentit comú, no ho veu ningú, i per això se senten les coses que se senten. En parlarem perquè val la pena.”

* PLA, Josep; Cròniques Parlamantàries (1929-1932), Provincianisme a la Francesa (I), de 16 de juliol de 1930.

LA CANÇÓ: Dos, d’Élena.

De formes que fan miracles?

Josep Pla apunta en un dels seus articles “Provincianisme a la francesa (II)” la següent frase: “Les formes valen, no pas per elles mateixes, sinó pel que contenen, per la qualitat de força i de vida que les sosté.” I a part de ser una frase fàcilment aplicable a molts aspectes de la vida, aquest cop ens referim a les formes de govern dels Estats. I Pla torna a bastir el seu discurs entorn els perfils republicans i monàrquics de l’Espanya i la Catalunya de finals de la dècada dels anys 20. I això és el que afegeix:

França ha estat un gran país amb tota mena de règims. Espanya ha estat un petit país sota la immens quantitat de governs diversos que ha tingut. Demà, amb república, Espanya seria el mateix petit i pobre país que sempre ha estat. I a tot arreu és el mateix. L’essencial d’un país són els homes, la quantitat del material humà -allò que coneixem com a rerepaís-. Les institucions no són sinó el reflex dels successius estats del present. Si les formes tinguessin tanta importància i es pogués establir entre elles una gradació i una jerarquia de bondat, el turc que viu en règim republicà […] seria un home emmotllat políticament d’una manera superior al suec o l’anglès. […] Si avui hagués de triar un país estranger per fixar-m’hi definitivament no pensaria pas en les formes de govern. Més aviat, en decidir-me, pensaria en el color dels ulls de la gent…”

I és clar que seria un complet insult per a la disciplina de la teoria política agafar al peu de la lletra aquesta afirmació del mestre Pla. Tots sabem que n’hi ha, i moltes, de diferències entre ambdós règims. No obstant però, la idea subjacent em va semblar molt interessant, en la mateixa línia que un altre text publicat ara fa uns dies. Però sigui com sigui el mestre acaba l’article dient el següent -i en data de 17 de juliol de 1930-:

Qui podrà fer-nos creure que hi ha encara forces, valors taumatúrguiques, formes que fan miracles, paraules màgiques? No ho creiem pas en nom d’aquell mínim de materialisme i de sentit comú sense el qual tota activitat intel·lectual o política esdevé pura farsanteria. Si hem d’anar a la República, anem-hi d’una vegada, però no prometem res més que el que podem prometre, és a dir, sense prometre res. Anem-hi perquè ens dóna la gana i llestos. No desenganyem la gent abans d’hora, convertint la política en una mena de curanderisme de fira de tercera.”

LA CANÇÓ: No t’enyoro, de Manel.

De les formes de govern a Espanya

Llegeixo les Cròniques Parlamentaries de Josep Pla. Aquest cop es tracta del volum que recull els articles escrits pel mestre entre 1929 i 1932, en l’anomenat Polèmica, a la seva obra completa d’Edicions Destino. Doncs bé, si hi ha alguna cosa que m’entusiasma en llegir relats històrics, és quan es poden extrapolar a fets que estan succeint en l’actualitat. Suposo que aquí és on s’entreveu la grandíssima distància entre ser un cronista passerell o ser un geni. Vegin, vegin:

L’escepticisme davant les formes de govern és una posició que es confon amb la mateixa política. Sobre tota possible forma política externa es poden articular la mateixa quantitat d’elogis i la mateixa quantitat de blasmes. La Història, en aquest punt, és d’una sorprenent tossuderia que exclou les peremptorietats del  feixisme i els dogmatismes de la credulitat. A Catalunya, el problema semblava resolta feia molt temps. L’any 1910, per exemple, el considerable i admirat Bofill i Mates cantava, en aquestes mateixes columnes, la grandesa de la política catalana a base de fer remarcar l’escepticisme davant les formes de govern. Jo comprendria una rectificació d’aquest criteri si els metges ens poguessin arribar a demostrar que en aquesta trista península hom fabrica dues menes de persones: les bones, les persones excel·lents, això és, a hores d’ara, els republicans; i les dolentes o males persones, això és, els monàrquics. Segons tinc entès, però, la cosa que s’assembla més a un espanyol republicà és un espanyol monàrquic. ¿O és que vaig errat? No ho excloc pas, ben entès. Podria perfectament ésser que Lerroux, Alcalà Zamora, Saborit tinguessin un crani completament diferent de Bugallal, Goicoechea i Calvo Sotelo. En tot cas, caldrà documentar-se. Quan vindrà Lerroux a Barcelona jo positivament m’hi fixaré.”*

I irònic fins a l’últim moment. Quin geni, senyors!

*PLA, Josep; Polèmica. Cròniques Parlamentàries (1929-1932), Barcelona, Edicions Destino, pàgines 25 i 26.

LA CANÇÓ: Symphony #9 In D Minor, Op. 125, “Choral” – 2. Molto Vivace, de Ludwig Van Beethoven.

El Palafrugell de Pla (IV i V)

El Far de Sant Sebastià és segurament el lloc més bell des d’on es pot contemplar la grandesa de les costes del Baix Empordà -com diu Pla: es contempla un gran panorama sobre la costa i el Mediterrani, d’un romaniticisme agut, gairebé morbós, d’una musicalitat còsmica, il·luminada-. L’arribada és fascinant, i abocar el cos per la barana de ferro que custodia la plaça, amb el far de fons, és eclipsant. I la vegetació -de nou-, per la seva banda, hi juga un paper essencial. Càctus i pins per denotar que aquell mar, el meditarrani, no és un mar qualsevol. I el passeig per l’ermita i la fortificació, l’essència d’un castell, encantador.

I després d’un magnífic dinar a prop de la Plaça Nova de Palafrugell ens endinsem a un altre lloc també d’obligat peregrinatge. Es tracta del Centre Mercantil -que segons el què va llegir l’amic Guillem a l’Empordanet– deia que el 1953 havien canviat la cafetera per una d’express fet que havia estat de gran interès per tota la gent de Palafrugell-; i només en entrar en aquella gran sala i veure la gent gran reunida a la mateixa taula fent la partida de cartes, vegin quin altre fragment del mestre -aquest cop del llibre de El carrer estret– em va venir al cap:

Quan vaig arribar a la tertúlia es trobava en la seva penúltima fase. […] En aquesta etapa, es manifesten dues maneres de mentalitats: els qui repeteixen els que han llegit al diari a l’hora de dinar i els qui tenen una opinió personal. Els primers estan destinats a repetir tota la vida, passi el que passi, el que llegeixen al diari; els segons estan obligats a tenir indefectiblement, sense desviació possible, una opinió personal. Ben mirat, tan trista és una necessitat com l’altra.”

JOSEP PLA, El carrer estret, capítol XXII.

LA CANÇÓ: Waltz Op.64, número 1, de Frédéric Chopin.