Descobriments (II)

A una servidora li passa sovint que les ganes de llegir i escriure li són inversament proporcionals al temps que pot destinar en la realització d’aquestes activitats. Doncs bé, això els hi dic perquè aquests dies d’estudi, amb més o menys sort, dels exàmens de tercer–i per fi acabats!– m’he dedicat a explorar llargues llistes de blocs. I el cas és que m’he trobat amb una cosa que m’ha deixat del tot bocabadada: es tracta d’un bloc titulat La Zona Fosca –l’autor del qual, per cert, fa més tres mesos que no actualitza– però que la seva escriptura m’ha deixat totalment impressionada.

Vegin sinó el què és capaç d’escriure l’autor del que us parlo:

Que ja n’estic fart de succedanis, de noies fantàstiques però que no. De fer sentir com em fas sentir tu a mi.

Sempre he pensat que algun dia ens tornaríem a trobar, i que aquest cop seria l’últim que ho faríem com a estranys. Jo tremolaria i tu estaries preciosa com sempre.

En veure’m ho entendries tot i em diries alguna frase tipus què tal? I encara que te la donés, no caldria la resposta.

La resta, és tot el que tinc pendent d’escriure

I aquí teniu una selecció dels meus preferits:
arrevoire

encara

a destemps

fluir

De tu a tu

Els altres


LA CANÇÓ: Divertiment per a cordes en fa major Kv 138 – Allegro, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Anuncis

Pla com una tauleta de nit al mig del carrer

Ho sé, a hores d’ara hauria d’estar completament immersa entre apunts i més apunts ja que el proper divendres comencen els exàmens del segon trimestre a la Universitat; no obstant, no he pogut resistir la temptació de llegir algun altre fragment més del nou llibre de l’Enric Vila, “El nostre heroi Josep Pla”. És absolutament innegable la gran capacitat que té Vila per enganxar al lector amb tot el que explica. Detalls, descripcions, valoracions, anècdotes, reflexions… tot un cúmul de coses que envolten la figura del mestre Josep Pla.

A tall d’anècdota i abans de passar al que realment els vola comentar miri’n què diu Vila parlant de la relació entre Pla i de qui va ser la seva dona, Adi Enberg: “el protagonista [Romaní, alter ego de Pla en la seva obra Relacions] s’hi casa buscant recer, convençut que estimar una altra persona és més noble i agraït que estimar-se un mateix”.

En fi, però el que els volia dir: de nou i sens dubte em reafirmo en pensar que quest home –Pla– era un geni, un veritable geni. Sinó vegin quina metàfora va escriure després de veure’s decebut i enganyat per diferents esdeveniments en relació al tracte que va tenir amb alguns dirigents de la Lliga: Pla en un article va dir: “em van deixar abandonat com una tauleta de nit al mig del carrer”.

“Com una tauleta de nit al mig de carrer.”

A mi aquesta metàfora en llegir-la em va produir una sensació excepcional. No tant pel seu contingut –una tauleta de nit, “ja em diran”, poden pensar– sinó per tot el que transmet una frase com aquesta: una tauleta de nit és un d’aquells objectes quotidians que més intimitat i caliu transmeten: ens acompanyen de nit, a les nostres habitacions. Em va semblar brutal com compara la seva situació personal amb la d’una tauleta de nit abandonada al mig del carrer. És un símbol clar d’humilitat i sinceritat envers tots els seus lectors; em sembla un clar reflex de la solitud que podia estar vivint Pla en aquell moment.

En fi, una gran mescla entre un bon escriptor com Vila i un gran mestre com Pla. Un llibre excepcional.

LA CANÇÓ: Simfonia número 3 “Eroica” – Part 1, de Ludwing Van Beethoven.

“Em donen d’alta a l’Ateneu Barcelonès…”

Ahir va ser un d’aquells dies en que, sense voler-ho, una persona s’acaba convertint en el perfecte amfitrió: intel·lectual, personal, paisatgístic; i m’estic referint, un cop més, a la figura de Josep Pla. Una servidora ahir va tenir la sort de poder visitar –segurament– un dels llocs més citats per Pla al seu Quadern Gris: l’Ateneu Barcelonès. Ell explica incansablement moltes i moltes anècdotes sobre les seves vivències en aquell espai, i avui tot remenant –a propòsit, és clar– el bloc dedicat a aquest llibre “El bloc del Quadren Gris“, he trobat un fragment que m’ha fet especialment il·lusió. Parla de quan Pla “es va donar d’alta de l’Ateneu”. Doncs bé, per sort meva jo des d’ahir també podria subscriure aquestes paraules:

“Em donen d’alta a l’Ateneu Barcelonès –soci transeünt: 7,50 ptes. mensuals. La casa m’agrada. Sensació agradable de tenir un refugi. La primera cosa que hom desitja en viure en una gran ciutat és trobar una manera d’estar sol. Aquest desig és molt útil: si hom arriba a realitzar-lo, les ciutats poden ésser productives, de gran rendiment de treball. Si no fos aquest impuls cap a la solitud que produeix la vida entre la gent, entre la densitat de la gent, ¿de què servirien les grans ciutats? De tota manera, no sé pas si l’Ateneu és el lloc més adequat per a estar sol. […]”*

I bé, després de tot això vaig poder assistir a la presentació del nou llibre de l’Enric Vila: “El nostre heroi Josep Pla”. L’edició del llibre a primera vista em va semblar molt acurada –sobretot amb la imatge que encapçala l’obra: un Pla envoltat de fum que desprèn un cigarret que te entre els dits–; no obstant, jo em quedo amb una reflexió que es va fer en la mateixa presentació sobre l’opinió que tenen molts i molts catalans sobre aquest autor plena de prejudicis pel seu passat ideològic i polític. Aquest llibre m’imagino que en part vol trencar alguns dels estereotips i reparar tot el rebuig que mostren molts catalans a una de les persones que més ha contribuït a la literatura catalana del segle XX. Jo crec que no deu haver cap espanyol, per molt feixista que sigui, que hagi deixat de llegir Lorca per ser republicà i d’esquerres. En fi, queda dit: Per sempre Josep Pla.


*12 de gener de 1919, El Quadern Gris, de Josep Pla.

LA CANÇÓ: Alegria, d’Antònia Font.

“El problema literari” segons Pla

Ahir tot llegint El Quadern Gris de Josep Pla em vaig topar amb un fragment força interessant on Pla parla del que ell entén com “el problema literari” –he parlat força vegades d’aquest autor i de les seves obres en aquest bloc, per tant no els serà nou saber que tinc per Pla una profunda admiració–; però tot això venia fins ara de llegir obres en la seva edat avançada: obres com El Carrer Estret, Guies de viatges…. Ara però, em trobo amb una joveníssima edat de Pla en 21 anys i tot plegat em sembla aclaparador. Vegin el gran contrast entre diferents dies quan parla del fet literari, sigui vist des de la seva generació o des de la seva estricta experiència com a Josep Pla nat a Palafrugell el 1897. Em semblen profundament fascinants els contrastos anímics que mostra en aquest llibre; la seva escriptura en aquest dietari és francament aclaparadora: recordin que només tenia 21 anys.

Així que –encara no se ben bé com– intentaré mostrar-los a través d’alguna que altra propera actualització dos o tres fragments d’aquesta obra de Pla on mostri aquest contrast anímic del que els parlava. Avui però, em remeto simplement a l’anterior fragment citat del que Pla l’anomena “el problema literari”:

“El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom se situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre. Això és, per començar, molt difícil. La realitat densa, confusa, espessa. El problema de la captació d’una realitat densa podria potser formular-se així: fins a on podem comprendre les coses, la realitat se’ns dóna com si tot passés emportat pel més pur atzar. Els moviments dels homes i de les dones són tan varis, sorprenents, inextricables, diversos, que fan una espessor de jungla vegetal. (El coneixement de l’interior de les persones no es planteja, perquè és insondable). A través de la seva infinita petitesa, servint-se purament de la intuïció, l’escriptor ha de fixar sobre un determinat espai de terra, sobre alguna figura concreta, signes que hom creu característics, genèrics, permanents, en l’esdevenir informe de la segregació vital. Per a arribar-hi, cal triar, escollir els justos, trobar els signes perfectes, vivents, mitjançant l’adequació dels adjectius als substantius. Com fer-ho? Com sortir-se’n? Aquesta és la qüestió –la feina enormement difícil.” *

*26 de gener de 1919: de El Quadern Gris de Josep Pla.

LA CANÇÓ: Lo que se avecina, de Porta.

La ironia segons Vicens Vives

Ja fa força dies que vaig començar a llegir un clàssic de la nostra literatura, però fins ahir no vaig tenir la decència d’acabar-lo; m’estic referint a l’obra mestra de Jaume Vicens Vives, Notícia de Catalunya.

És tracta d’un llibre de 1954 que –tal i com em van dir quan me’l van recomanar– és d’obligada lectura per poder entendre alguna cosa de la tradició de pensament del catalanisme polític. Així que tot llegint l’obra de Vicens Vives em van cridar l’atenció els primers i últims capítols –els intermedis una mica feixucs, tot s’ha de dir– i especialment interessant era el fragment d’aquest últim capítol que es titula: Els ressorts psicològics col·lectius. I en el primer apartat ens trobem amb un títol Les contradiccions psicològiques i l’autor apunta una cosa que em va fer pensar molt ens veure-ho. Diu el següent:

[…] Esprement la quinta essència de la catalanitat, Josep Ferrater i Mora ha cisellat magistralment, en termes de la més bona època orsiana, les característiques de les nostres formes de vida. Recordem-les. De bon antuvi, la continuïtat o sigui el sentit de pervivència, motivat doblement per l’arrelament a Europa –consciència històrica– i per l’acostament a Castella –permanència ètica fora de tota contingència. Segonament, el seny, rebaixat de graduació com a factor psicològic, però encara situant-nos al bell mig de la nostra vida i perfeccionable per la prossecució del que és just, convenient i correcte. Després, la mesura, com a actitud individual que retruca sobre el seny, en fa viables les manifestacions i ensems determina la tendencialitat del català a realitats concretes, eficaces i profundes. I en darrer lloc, la ironia, forma vital que permet els redreçaments i anul·la la gangrena de la passió i del fanatisme. El seny, la mesura i la ironia es troben al servei de la continuïtat, expressada en la fórmula «que tot el que ha passat no ha passat immotivadament, i que tot el que s’ha esdevingut haurà d’ésser incorporat d’alguna manera, sense perdre res d’essencial, al futur».

Bé, doncs com veuen parla de la ironia com una de les característiques dels catalans; el cas és que tot just llegir això em va venir al cap el fantàstic programa Polònia de TV3 i la manera com parodien la classe política del nostre país. No obstant, i encara que m’alegri saber que per Josep Ferrater és una de les característiques del poble català, penso que no té cap mena de mèrit. O sí més no després de veure gags de Vaya semanita, o del programa d’humor de la segona cadena de televisió d’Israel Eretz Nehederet: riure’s d’un mateix fins i tot quan hi ha morts sobre la taula.


LA CANÇÓ: Wa yeah!, d’Antònia Font.

Matí per Reus

Reus és una d’aquelles ciutats que en passejar-s’hi hom observa una majestuositat perduda amb el pas dels anys, però que amb el tarannà dels seus ciutadans encara traspua una certa classe d’impregnació burgesa de primers de segle XX. Només cal asseure’s al bell mig del centre de la ciutat, a la Plaça dedicada al General Prim, per veure que per anys i guerres que passin la seva gent continua fent vida de nou ric entre l’antic Casino –ara reformat amb un restaurant de la casa Viena– i el Teatre Fortuny els quals encara arquitectònicament conserven –el segon molt més que el primer, és clar– aquest tarannà de nou ric de primers del segle passat. Sinó fixin-se amb una de les fotografies que resten penjades al restaurant anteriorment citat: una imatge amb blanc i negre que no pot amagar mostrar gairebé el mateix que es pot observar actualment només mirant l’exterior de l’antic Casino –des d’un altre angle, això sí–, però mantenint, com ja he dit, gran part de la seva essència modernista. En tot cas és clar que els màxims representats d’aquesta manera d’ésser i de viure no són pas –només– els transeünts d’aquesta vila del Baix Camp; sense cap mena de dubte ho són els botiguers de les cases –casasses– de roba “de mudar” de tota la vida. Vegin sinó com i què es respira dins d’aquestes antigues i presents fonts de luxes diversos on hom li agradaria poder comprar sovint. Els paisatges essencialment són configurats per les persones i Reus és un clar exemple d’aquesta singular suma que conformen el ser d’aquest petit país que és resulta ser la ciutat de Reus.

PS/ sense ànims de pedanteria aquest ha volgut ser un experiment descriptiu –més o menys– a l’estil del mestre Pla. Bé, almenys la intenció sí que hi era.


LA CANÇÓ: Concert per a violí i orquestra de corda en Re menor de– Allegro, de F. Mendelssohn.

Olèrdola: la mort, xiprers i Josep Pla.

Una de les coses que més em va cridar l’atenció de la visita que una servidora va fer amb una colla d’amics el passat cap de setmana a les restes històriques d’Olèrdola –Alt Penedès– va ser el tractament de la mort per part dels nostres avantpassats. En la visita de les restes del Castell, Església i poblat d’aquest municipi vam poder veure, entre d’altres, tot de tombes just al costat de l’Església perfectament esculpides –totes de mides ben diferents: n’hi havia algunes de poc més de mig metre– les quals estaven disposades ben a prop dels nuclis on hi havia cases on la gent hi vivia –em va semblar brutal aquest contacte tant directe–. Així que vaig pensar la gran diferència i el molt present que tenien tota aquella gent el fet de la mort.

Ara, en canvi, disposem d’uns cementiris apartats dels nuclis habitats –plens dels arbres més màgics de les nostres contrades: els xiprers –Pla en va parlar moltes vegades, d’aquest arbre– que es mantenen com una anècdota més dins el nostre paisatge.

Tot plegat doncs em va portar a recordar un article que vaig fer fa més d’un any on parlava sobre els xiprers però sobretot el tractament de la mort de la ma del sempre admirat Josep Pla. Vegin un fragment de l’article:

“Tot llegint Pla, m’han semblat del tot oportú un fragment de la seva obra El carrer estret que parlava precisament dels xiprers:“L’aversió que en el país hi ha pel xiprer –que és l’arbre més elegant i bell, potser, de la botànica de la rodalia– és deguda, crec, al fet que essent un arbre lligat, per associació d’imatges, en la memòria de la gent, als cementiris, es troba unit a la por que fan aquests llocs tant tranquils i greus. Hi ha persones que creuen que els morts surten de nit de les tombes i, embolicats en un llençol blanc, fan una volta per l’avinguda de xiprers.”

Al cap d’unes quantes línies Pla, amb la seva fascinant qualitat narrativa, apunta una altra cosa que, en la meva curta experiència com a habitant d’un petit poble, també he pogut apreciar. Diu el següent: “En els pobles es produeix aquest contrast singular, estrany: les persones vives no fan por, malgrat la quantitat enorme de perills que objectivament ofereixen; en canvi, els morts dels cementiris fan posar la pell de gallina, fan una por cerval, un pànic irresistible. És curiosíssim.”

JOSEP PLA

Del capítol XXI del Carrer Estret

 

LA CANÇÓ: Mecanismes, d’Antònia Font.