Ahir, dijous 13 de desembre, i al restaurant Via Fora! de Vilafranca del Penedès, va tenir lloc la última sessió que va tancar el primer cicle sobre “El futur del catalanisme polític”, organitzat per les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, i a càrrec de l’articulista Francesc-Marc Álvaro. –l’acte també va comptar amb la presència de l’escriptor Jordi Graupera, autor del recent llibre d’entrevistes publicat sobre Sala i Martín per Edicions Dau–.
La xerrada va començar amb una breu intervenció de Guillem Carol, seguida d’una de més extensa d’en Graupera, fet que aquest últim, va donar pas a la xerrada/conferència a càrrec d’Álvaro sobre la seva visió del catalanisme polític en l’actualitat.
Marc Álvaro va començar amb una idea que es va anar desenvolupant durant tot el discurs: “Sortirem de la lògica catalana, perquè sinó és així, no entenem les coses que passen. Heu de posar-vos a la pell d’un ciutadà espanyol, que no té cap mena de dubte sobre la seva condició d’identitat nacional.”
A partir d’aquí doncs, va establir un diàleg amb els espectadors partint d’aquesta idea. D’aquesta manera, va desenvolupar un paradigma de Gaziel, ex-director del diari La Vanguardia, que deia aproximadament el següent: “Espanya no ha pogut acabar de desenvolupar en plenitud el seu projecte d’Estat-nació –com seria el cas francès, on les minories nacionals no són res més que folklore– però per l’altra banda, Catalunya tampoc ha pogut esdevenir un Estat sobirà i de ple dret com a subjecte de dret internacional, per tant, estem davant d’una situació d’empat.” Segons Álvaro, la situació fins fa ben poc estava de la mateixa manera com ho va descriure Gaziel: amb empat. No obstant, com tots podem comprovar fàcilment, en aquests moments estem vivint un procés de canvi, on s’estan esdevenint noves realitats ben diferents a les de fa mig segle: i Álvaro va parlar del concepte orgull. El nou orgull “que esteu adquirint vosaltres, els espanyols, quan veieu que el vostre país ja no és com ja 30 anys, que és democràtic, que és una de les potències relativament més importants del món, on la vostra llegua està competint fins i tot en l’ús amb l’anglès, i veieu que, com sempre, els catalans estan qüestionant això d’Espanya, quan vosaltres ho teniu tant clar”.
Marc Álvaro, va venir a dir que per aquesta raó el catalanisme està patint un procés de canvi tant radical, perquè veu que una de les dos principals fites a assolir era la de la modernització d’Espanya, i veient que aquesta està resolta en escreix, resulta que ha de plantejar els fonaments de la seva raó de ser: assolir la plenitud de la nació catalana.
I ens ve al cap la pregunta de sempre: i què hem de fer? Doncs segons el conferenciant assolir els nous reptes ja coneguts per tothom: immigració i globalització. I pel que fa a les eleccions del març? Doncs Álvaro va dir una de les coses que més em van cridar l’atenció de tot el seu anàlisi polític: “Penseu que condiciona el fet de ser o no ser catalanista en unes eleccions a les Corts espanyoles? I fins quan durarà aquesta “variant” de vot? Fa pensar, sens dubte.
Tot està obert, i la feina és nostra per a seduir a un 51% dels ciutadans amb dret a vot a Catalunya, amb l’argument que l’independentisme no és una opció, sinó una necessitat.
A què esperem?
LA CANÇÓ: Ballade No. 2 in F Major, Op. 38, de Frédéric Chopin.
Lídia Pelejà 
Lídia,
No et perds ni una.
Jo ja he començat.
Des del meu punt de vista les necessitats són:
1) Millorar la situació econòmica de les persones (cosa que no sempre millora la de les empreses però tampoc les ha d’empitjorar necessàriament).
2) Convertir l’accés a l’habitatge en un dret i no en un negoci.
3) Model d’infrastructures públiques fort; no seguir amb la tendència a crear carreteres pel transport privat.
4) Invertir en educació (primària, secundària, universitària i formació professional) de manera que els becaris d’EUA deixin de cobrar més que un professor universitari a Catalunya.
5) Que tothom tingui dret a votar i no en funció de tractats internacionals amb criteris de reciprocitat.
Per això no em cal ser independent d’Espanya. El que és imprescindible és una Espanya digna de Catalunya i una Catalunya digna dels catalans.
En fi, està clar que aquestes no són les prioritats dels teus referents i que si aquests parlen d’aquest temes és per fer-nos creure que tots se solucionaria amb la independència de Catalunya.
Fins aviat!
Estic d’acord amb tu, Lídia, ja n’hi ha prou de voler seduir els espanyols (que són inseduïbles), cal seduir els catalans perquè entenguin que no hi ha altra sortida com a nació. O la independència, o la desaparició.
Al david li diria que tot això que diu em sembla molt bé (o no), però que com és habitual confon les coses. El que tu demanes, David, és quelcom que teòricament tant es pot aconseguir dins com fora d’Espanya. Per tant, en principi el teu discurs és un altre, i ets tu que hi inclous (o que n’exclous) el fet identitari. Encara pitjor, no t’adones que per assolir totes aquestes necessitats que dius (no les comparteixo pas totes, però sí algunes) seria MOLT més senzill de fer des d’una Catalunya independent (territori petit, potent econòmicament, saludable i on els diners generats es quedessin a casa, en comptes de pagar dentistes extremenys i terminals d’aerport madrilenyes -i perdona pel punt de demagògia) que no pas des d’una Catalunya que no existeixi com a tal.
Per tant, David, el teu discurs tés dos errors. El primer, pensar que és incompatibe la sobirania amb la política d’esquerres. El segon, no veure que amb la sobirania les polítiques d’esquerres serien més senzilles d’assolir.
En fi, reflexiona-hi, si et plau, i tornem-ne a parlar quan vulguis.
David,
El problema és que per aconseguir tot això ens cal treure’ns la crossa espanyola i tots els seus adlàters de sobre. No podem continuar amb personatges que volen una Catalunya supeditada a Espanya. Si us plau, que no ens ajudin més. Els agraeixo la intenció.
Per exemple, el model retributiu del professorat universitari no depèn de Catalunya. Si no podem atreure més “talent” d’altres contrades és per la rigidesa espanyola. Cal adonar-se que, deixant de banda ideologies, Espanya és una cotilla. I si anem a posar noms i cognoms a les coses, els atemptats competencials, en àmbit d’Educació i Universitats s’estan produint amb un govern progressista i d’esquerres com el PSOE. Tot amb la complicitat del PSC i ICV i amb la impotència d’ERC, que està en contra de moltes coses, però acaba perdent a l’executiu i com que cal preservar el tripartit. I això de què tothom voti… primer s’ha de ser ciutadà.
I el sobiranisme és compatible amb la política d’esquerres, de centre i de dretes. És igual. El que no crec Joan, és que les polítiques d’esquerres siguin més fàcils d’assolir amb el sobiranisme. Jo veig això “neutre”. Amb la independència, sortirà el que vulgui el país. I malgrat tot, no veig el país tan d’esquerres. Veig un país enlluernat però ideològicament feble. Tothom defensa polítiques solidàries, ecologisme, etc., però a casa meva no. Veig una societat catalana profundament hipòcrita que vol que el sistema públic li resolgui tot, sense esforç, carregant la culpa als polítics, però no fent el més mínim esforç personal. Això no pot funcionar. És una societat que es defineix progessista i realment és profundament conservadora. Defensa dels immigrants, si però no a l’escola amb els meus fills.
Però tot això és un altre debat, en tot cas, el que haguem de ser, que ho siguem per voluntat dels catalans i no per imposicions d’altres.
Lídia, tens la virtut de generar uns bons debats.
Enric m’has sorprés!
Una mica de racionalitat sempre és d’agraïr.
Però em sembla que si escoltes el conseller de relacions institucionals veuràs que ICV no és còmplice d’un Govern Absolutista com el que tenim que aprova l’EAC i després es resisteix a fer-lo complir o se’l salta.
És clar que a ERC (que hauria de modificar les sigles) això ja li va bé; perquè, com la Lídia em va admetre, l’objectiu d’ERC és perjudicar les relacions Espanya-Catalunya perquè la gent es “converteixi” al vostre discurs.
Finalment volia aclarar que jo intento ser el màxim de coherent i per això no tinc cap problema en aplicar les meves polítiques a “casa meva”. Sempre he dit que cal predicar amb l’exemple.
Per això segueixo el consell que em va donar el Salvador Milà: “Amb els que ens ataquen només hi ha una solució: Debat, debat i debat”.
Fins aviat!
Hola:
El repte de Catalunya és com seguir sent capdavantera com abans i aconseguir que la Nova Immigració arribada per benefici dels empresaris liberals , no suposi una pèrdua de qualitat d evida per la resta de catalans.
Com que vec que la cosa s’ha animat amb comentaris, faré algun apunt dels meus:
Eric, ja veus, no me’n perdo ni una! ;)
David,
però tu, tot això que exposes en aquests cinc punts, no creus que ho defensa plenament ERC? I Esquerra, creus que cau en contradicció sent d’esquerres, independentista i republicà? Jo penso que conceptualemnt és impecable. No parlo de la posada en pràctica, perquè perd aigues per tot arreu.
I pel que dius al comentari, i tant si cal ser independent d’Espanya: les coses s’arrglen amb diners -òbivament també les polítiques socials-: 19.176 milions d’euros es el que ens roba Espanya en concepte de “solidaritat”
I segons el que també dius sobre els meus “referents”, t’equiboques: soc radicalment d’esquerres pel que fa a la redistribució de la riquesa, però intento no ser estúpida, que es ben diferent. i la concepció liberal aporta punts que l’esquerra ignora. Agafo de tot una mica.
Joan,
impecable ell teu comentari. Però també estic d’acord amb el que apunta l’enric: l’imporant de ser sobirans es que tindrem la nostra capacitat d’equibocar-nos: tant sent d’esquerres com de dretes.
Salut pels tres!
I David estudia! que tens DIP per dimcres! jo ja l’he fet!
XD
Lidia, sóc el Víctor de la UPF. Ara no puc llegir el text atentament perquè suposadament arestic estudiant. T’enllaço al meu bloc i te’l convido a visitar, comentar i enllaçar.
Salut i a estudiar força!
Una pregunta que cal fer-se seriosament: amb aquests líders que tenim avui en dia a nivell català (no només polítics), es pot anar massa lluny? No és que els líders de l’altra banda de l’Ebre siguin el paradigma de lideratge, però per fer grans canvis es necessita quelcom més que autoproclamats gestors.
Enric, dius que “El que no crec Joan, és que les polítiques d’esquerres siguin més fàcils d’assolir amb el sobiranisme”. Jo crec que sí… però també les polítiques de dreta seran més fàcils d’assolir amb el sobiranisme!
El què volia dir és exactament el mateix que dius tu. El sobiranimse és l’únic que garanteix que Catalunya decidieix per ella mateixa si vol unes polítiques o unes altres, però a més (afegeixo), facilita la consecució d’aquestes polítiques perquè els recursos (siguin per una cosa i per l’altra) ja els tenim i no els hem de pidolar a Madrid.
En fi, al David d’Iniciativa (és broma!)… què vols que et digui, noi, si a tu et sembla que encara hi ha manera d’aconseguir, tres-cents anys després, “una Espanya digna de Catalunya” (suposo que vols dir respectuosa amb Catalunya) és que tens pa a l’ull, amb franquesa. Flac favor fas al teu país amb aquesta ingenuïtat, que és la que ens ha portat on som ara.
Qué curiós, jo pensant que el ingenus sou vosaltres i sembla que és un sentiment recíproc (que no vol dir que sigui un sentiment compartit).
Per cert, començo a estar una mica fart de que la gent decideixi de quin país sóc (imagino que més d’un ja ha oblidat que ICV està a favor del dret a l’autodeterminació). No sóc de cap país.
El meu cor es diu Àfrica, la meva sang és andalusa, la meva educació catalana i em declaro internacionalista.
No tinc problema en que comenteu que si Espanya és tal o qual i Catalunya podria ser així o aixà però us demano (crec que és un esforç inútil) que parleu amb propietat.
Lídia, ja que aquest espai l’has creat tu et vull aclarir que el robatori és un furt amb força (ja sigui sobre les persones o les coses). Abans que algú em contesti amb referents històrics ja us avanço que no serveix de res. Una cosa és que no es publiquin les balances fiscals (element antidemocràtic des del meu humil punt de vista) i una altra cosa molt diferent que la gent parli de conceptes que no domina.
En fi, de la mateixa manera que seria genial que cert director de cinema, al que admiro, deixés el clarinet et recomano que aparquis els conceptes jurídics per quan els hagis estudiat o els sentis al llavis d’algun bon professional.
Perdona la sinceritat però això ja ho vaig pensar quan ho vas dir durant aquell debat televisat.
D’altra banda ERC no defensa el que jo dic, ni de lluny! És incoherent defensar un Estat Social (com sí que ho és Espanya segons la CE)amb afirmacions del Carod del tipus: “Jo en economia crec que l’Estat, ni que sigui català, hi hauria d’intervenir quan menys millor”. Ja et vaig comentar que defenso un concepte ampli de pròcura existencial, però independentment d’això, un partit no es pot dir d’esquerres i liberal.
En fi, fins aviat!
David, ciutadà in fieri
P.S. encara que no ho sembli estudio; com diu un dels meus referents històrics preferits “tant de temps que fa que em coneixes i encara et sorprèn que em sàpiga lligar les sandàlies”.
David, dius: “El meu cor es diu Àfrica, la meva sang és andalusa, la meva educació catalana i em declaro internacionalista.”
Deixant de banda la candidesa de tal afirmació, t’he de dir (i ñes exactament d’això, del què parlem, no pas de cors, sangs, educacions i declaracions):
Però el teu estat és l’estat espanyol.
Jo vull que el meu estat sigui Catalunya. Tu no ho vols. Cosa que em sembla respectable, però no fotem amb l’internacinalisme, com sempre. No hi ha una identitat (cultural, política…) internacionalista, i no es paguen impostos internacionalment.
Tu ets internacionalista, però ets espanyol. Jo també sóc espanyol, però vull deixar de ser-ho. Vull ser català. Tu vols continuar sent espanyol.
Tu mateix. (però sermons internacionalistes, no, company, que ens els sabem tots de memòria)
Salut
Dubto que la majoria dels comentaristes hagin escoltat molts sermons internacionalistes.
Jo no vull Estat Espanyol a qualsevol preu perquè no crec en el concepte d’Estat-Nació, vull Federació Espanyola, i si no em deixen votar aquesta opació llavors, i només llavors, independència catalana.
En fi, no desitjo eclipsar la Lídia; si us plau comenteu els seus mots i no els meus!
És una de les normes: no ignorar-la.
Fins aviat!
La teoria i les intencions són molt bones. D’acord, seduim-los. I què els diem que facin a les eleccions espanyoles?
Bé, primer que m’ho digui algú a mi.
Amb aquest panorama tan desolador, amb el Duran de candidat, el Puigcercós i el Carod venent-se per un plat de llenties, a què collons volem aspirar?
Per convèncer les persones que se senten espanyoles no podem presentar-los una alternativa poc seriosa com la que hi ha ara. Què fan ERC i CiU per construir aquests país que ha de ser lliure?