Un dol a cop de Twitter

Dijous a la nit parlàvem com sempre amb S., just abans de posar-nos al llit, i de sobte em vaig adonar que, necessitava expressar la paraula ‘dol’ en anglès, i no tenia la més remota idea de la seva traducció. Més enllà de la meva molt o poca riquesa lingüística en anglès, aquest fet denotava, essencialment, que si no coneixia la paraula, era degut al fet que no l’havia necessitat expressar mai. I com això, tot el que ha vingut posteriorment. Els fets dels darrers dies, m’han portat a donar diverses voltes, a la vivència d’aquest particular dol. I sobre com som capaços de gestionar, d’expressar o reprimir les emocions més íntimes i primaries, i com les vivim també de forma individual. Ja que, encara que la majoria vivim aquest dol d’una manera més social i col·lectiva, aquest ens interpel·la, també, de forma molt personal. Sobretot, en relació al que decidirem fer i deixarem de fer a partir d’ara. I d’aquí, en part, l’èxit o el fracàs d’aquests abominables actes terroristes. És tracta doncs, d’una lluita emocional que també vivim en soledat, i que també hem de guanyar en silenci i al nostre interior. D’aquí, potser, aquest No tinc por de divendres. Una verbalització formulada en singular i que va directa, sense dilacions, tot apel·lant l’individu. A aquell ciutadà que ha passat por, però que de forma deliberada decideix passejar-se pel centre de Barcelona, 48 hores després d’una massacre com la viscuda. Una massacre, sigui dit, executada per uns nens suposadament radicalitzats a un poble rural català, de poc més de deu mil habitants. Però atiada i ideològicament legitimada per poders molt menys desconeguts i menys aïllats. En qualsevol cas però, aquest dol social íntim que estem vivint entre tots, és també un dol diferent, a la resta de dols que hem pogut viure fins ara. O com a mínim, així ho ha percebut una servidora. És un dol, potser nou, potser del segle XXI. Un dol viscut a cop de Twitter. Un dol que ens entra directíssim, i que podria comparar-se, potser, a una nova manera de percebre la informació i el dolor. Comparable, d’alguna manera, a l’efecte que va produir, per primer cop a la història, viure una guerra televisada en directe, com va ser la Guerra del Vietnam. Aquest cop però, enlloc de pel telenotícies, es tracta d’un dol viscut a través de píndoles, breus. Un degoteig a cada minut, d’informació nova, dramàtica. Alguna falsa i grollera, i d’una altra esgarrifosament certa. Un degoteig d’informació que arriba en 140 caràcters, però que sembla que no hagi d’acabar mai. Al capdavall, però, el dol és potser també l’expressió d’un xoc, propi d’un nou temps d’incertesa. Que per algú que no va viure ni l’atemptat d’Hipercor del 1987, ha de pair i assumir, que els períodes de pau i estabilitat són passatgers. I que les vides humanes -també les d’occident- tenen molt menys valor del que estàvem acostumats el darrer mig segle. Desitgem, en tot cas, que estigui totalment equivocada. 

Anuncis

La simple virtut del parlar apassionat sobre les coses

Divendres, aquelles tardes on no arriben ni mails ni trucades. Són de llarg, les hores més ben aprofitades de la setmana. I ens permetem fotre una mica de canya. Algun concert per a violí o piano i orquestra, o fins i tot alguna magnífica i llarga pastelada de Rajmáninov. D’aquelles pesades però magnífiques lliçons de llarga i absurda complexitat romàntica. Per a dies, és clar, on la feina no et requereix enllaçar subjectes i predicats. I és en un moment inesperat com aquest que ensopegues amb un àudio diferent. L’Spotify reprodueix una veu de noi, extremadament britànica i és clar, força pijeta. I que -a través de la seva vida de jove consolidat- t’explica la dels millors compositors de la història.

“En aquests audios no parlaré sobre música clàssica, sinó sobre la millor música de tots els temps. Des de Bach fins a Rachmaninov.” I l’apunt és crucial. Tota una declaració d’intensions. Ens parla com si parles als col·legues, explica anècdotes, divertit tot ell, una mica llunàtic -no deu tenir gaires amics. Un d’aquells personatges que al primer dia que et coneixen et parlen de les ex. Però res d’això no li resta carisma. Com que és llest i sap del que parla, es permet dir fuck i shit dos cops per minut.

Tot un descobriment a través d’una playlist que es va afegir molt recentment, fa uns 3 dies. James Rhodes, és un geni perquè parla clar, i s’explica com s’explicaria un jove de 30 anys parlant de dones i festa. Parla de música clàssica com de la millor música de la història. Parla diferent de les millors coses de sempre. Un geni perquè és un gran storyteller, s’agafa a l’anècdota més absurda de Mozart per explicar com es compon la millor, al seu entendre, àrea de la història de l’òpera. I clar, ho havia de googlejar. Vesteix amb samarretes on posa BACH com que porta ARCTIC MONKEYS. I Rhodes no només és un gran comunicador, sinó que a més toca el piano.

Molts exemples trobarem de genis, que no ho són per ser els millors, sinó ser molt bons i a més simpàtics. Si enteneu l’anglès, val la pena passejar-se per aquests regalets que donen les millors casualitats de divendres a la tarda. Enjoy.

La Suïssa catalana

En Hai T. té les faccions marcades, els ulls petits, lleugerament rodons. El seu cabell és gruixut, curt i extremadament endreçat. Sorprenentment alt, i acuradament vestit com un jove estudiant occidental. Un anglès amb accent fort però ric en matisos. Un caràcter obert, sincer i sobretot, molt agraït. Doctorand, enamorat del coneixement i tan de la riquesa cultural pròpia com de l’aliena. La seva dona és la Wen Y., riallera com ella sola, però molt discreta. De fet, una de les persones més discretes que he conegut. Culta i molt ben educada. Viuen i estudien a Barcelona des de fa gairebé dos anys. En el seu viatge de noces els va portar al Mediterrani, i es van enamorar d’aquest petit i amagat país. Una parella exemple del que fa temps està venint de la Xina. Gent culta, preparada, moderna, molt viatjada i educada a les millors escoles.

Un tren matiner surt impuntual des de Passeig de Gràcia. R15 s’enfila precari, com sempre, direcció sud. El sol és tènue, un clàssic sol d’hivern. Els túnels del Garraf intensifiquen la presència i, de cop, el paisatge canvia: un nítid cel blau s’obre tan digne davant nostre. Poc més d’una hora, i els horts del Baix Camp ja han desaparegut per sempre. Roques dures, impenetrables pels forasters durant tants anys, s’obren ara majestuoses davant nostre. Tons de verd fosc, una pau incomparable, densa, perpètua.

Un neguit i expectació evidents als ulls del Hai i la Wen. Arribem a Capçanes i un aire fred com mai ens dóna la benvinguda. El poble té una curiosa forma de pastisset del Doraemon, certament equilibrat, encara que els colors de les cases no són homogenis. Nosaltres i les nostres bosses aterrem al Casal i la Daimi ens serveix, a parer del Hai, el millor entrepà de la història dels entrepans. Una llar de foc custodia l’ambient i en acabar l’esmorzar, una desèrtica carretera, davant nostre, ens condueix cap a Porrera. Visitem un celler familiar, petit, tradicional, sense luxes. Tenen tot el que els cal. Uns vins clàssics, clàssics. I un discurs força alternatiu. Viatgem en el temps per les anyades 2015, 2014, 2008, 2005 i 2000. En acabar, dinem a un altre clàssic, Lo Teatret, a on, a ulls dels nostres convidats, l’escudella i la truita amb suc semblaven un luxe de ben pocs. ‘Teniu la millor cuina del món’. Certament, m’hauria agradat poder explicar aquesta escena a la Padrina Rosalia.

Uns tornada plàcida, amb sol mandrós i intermitent. Travessem els Colls a poc més de 70km/h i de sobte, la Suïssa catalana. Contemplem una extensió de terrenys, als nostres peus, tot descendint lleugerament per la N-420. Turons, simples i plàcides deformacions del terreny, cultivades, algunes omplertes de pins verd-fosc, d’altres custodiades per cases de pagès, masies, casetes de tros. Fumeres pertot. Aquella olor de fusta cremada. Les vinyes dormen, l’advent en la seva màxima plenitud. En Hai i la Wen, que han viatjat més que tots nosaltres junts, ens expliquen que, aquella netedat, ordre, pau i excel·lència de paisatge i persones els recordava a un dels seus viatges a Suïssa. Missió complerta.

Un país de la UE amb el Youtube bloquejat

Les primeres i impossibles paraules que aprens en aterrar a Alemanya: Gesellschaft für musikalische Aufführungs – und mechanische Vervielfältigungsrechte. Ei, poca broma. Però que resumint vindria a ser el nom de la versió alemanya de la nostra SGAE. I tot això per què des de l’any 2009 va expirar un acord entre Google -que és el propietari del canal Youtube- i aquesta organització – d’ara en endavant “GEMA”. El litigi, clar: elsroyalties.

Els alemanys -on YouTube hi té més de 13 milions d’usuaris- demanaven un cèntim d’euro per a cada visualització. I on per mitjana cada usuari mira un vídeo al mes. Així que fent números, això suposava gairebé 1.6 milions més per GEMA. I els americans ho van considerar una xifra prohibitiva.

Així que des de llavors, a Alemanya, més del 60% dels 1.000 vídeos més reproduïts a Youtube estan bloquejats. I això inclou també els canals oficials de les bandes. Per què servidora encara no ha pogut escoltar L’ànsia que cura, per exemple.

I vist l’abast del drama, Edgar Berger, conseller delegat de Sony Music Entretainment, no va estalviar en dir-ne de grosses. Com que “sospito que alguns membres de GEMA no han arribat encara a l’era digital”. O Frank Briegman, d’Universal Music: “Alemanya és un país en vies de desenvolupament en el mercat digital de música.” Però aquesta particular Riera no s’acaba aquí. GEMA va enviar una carta a 36.000 guarderies on es demanava una compensació de 56€ anuals per l’ús de partitures. I és clar, el rebombori va ser considerable. On els bàvars ho van solucionar amb un acord de 290.000€ provinents de les arques públiques.

El debat sobre com compatibilitzar els drets d’autor i l’accés a la música en un món tan digitalitzat és complex i incert. Però el sí que és segur i ridícul és el de bloquejar l’accés als continguts. Bàsicament per què és tant fàcil com vanviar l’adreça IP per una de no alemanya. O bé per anar a altres portals on si que no es paga cap tipus de royalty.

Article publicat a El Singular Digital.

Hamburg was good dirty fun

Al barri Sant Pauli d’Hamburg trobem el sex shop més gran d’Europa. I com qui ni vol la cosa, també hi ha carrers on només es permet accés al púbic masculí. Una versió maldestre del barri roig d’Amsterdam. Com passatges privats amb unes tanques que adverteixen, subtilment, que no ens ha d’estranyar res del que hi puguem veure al darrere. I tot el Sant Pauli en general sembla com un Las Vegas en petit i en alemany. Llums asfixiants, sales de joc brutes, plenes de vici. I que l’Anna explicava brillantment en aquest article.

Al bell mig de la plaça. Entre ampolles de cervesa de mig litre i pintades a la paret de molt mal gust. Ens trobem quatre escultures metàl·liques. Que no s’acabarien d’entendre si no fos per la silueta del baix que m’imagino que representa Paul McCartney. Tot per què una mica més amunt, al 36 del Große Freiheit -o gran llibertat-, és on començaria la carrera musical més estel·lar de tota la història del rock.

Lennon deia que va sortir de Liverpool gràcies a Elvis Presley. Època on es repartien les deu miserables lliures dels “bolos” entre quatre. Però tampoc passava res. Tenien 18 anys i cash per emborratxar-se. Allò que McCartney explicaria com un “Hamburg was good dirty fun”. Tocaven de nit entre set i vuit hores, set dies a la setmana. I dormint en habitacions ronyoses d’un cinema propietat del mateix Bruno Koschmider. I continuaven sense tenir massa calers. Però aquella temporada d’estiu a Hamburg es convertiria en una de les més crucials per a la banda: it was the school to learn how to be a Beatle.

Van tornar al Regne Unit i tot era diferent. Tocaven fort, molt fort. Els Beatles d’abans d’Hamburg ja eren irreconeixibles. Una música molt avançada, fresca, harmònica, melòdica. Llavors deixarien de beure a dalt de l’escenari, es vestirien com cal i traurien el Love me do. I la resta de la història ja se la sabeu.

Article publicat a El Singular Digital.

Txarango és una actitud

Els premis Enderrock de fa 2 anys es van celebrar a la Sala Apolo. I la típica invitació per correu electrònic que et fa sentirsomehow especial. Cervesa a cinc euros que n’hi ha un tip. I els típics presentadors d’entregues de premis que penses, ai pobrets. I davant, el panorama modernet de sempre. Més gent mirant a la pantalla del tuiter que al mateix escenari. Tot anava fent. Pensant allò de a caballo regalado no le mires el dentado. Fins als últims vint minuts de l’acte. On van aparèixer uns nois a l’escenari i llavors jo ja no vaig entendre res.

Per què ens podia no agradar el mestissatge musical, la rumba. Per què ens podia semblar una música fàcil. Massa llatina, fins i tot. Ens podien semblar lletres previsibles. Ens podia semblar música de carpa de borratxos a festa major. I també ens poden fer mandra alguns moviments urbans alternatiu-canviem-el-món-barcelonins. Tot aquest escepticisme era real. Fins que vam veure un directe d’uns nois anomenats Txarango.

Acabaven de presentar el seu segon disc. Benvinguts al llarg viatge. I no exagero quan dic que mitja Apolo ja tenia les lletres als llavis. I servidora no havia vist res semblant des de la sortida dels Millors professors europeus. I l’altra meitat de la sala, els desconcertats. Els qui pensàvem: d’on coi han sortit aquests nois? Setmanes després vam saber que són del terreno. Ambcol·laboracions de músics de l’ESMUC. Però aquella nit, ens van deixar amb la boca oberta. Pel magnetisme d’un més que desconeguts.

Per què Txarango és una actitud. És deixar la pretensiositat per les ganes de passar-s’ho bé dalt d’un escenari. Lletres que expliquen com som. De llocs que hem trepitjat i ens hem estimat. “Nosaltres som tots de pobles de l’interior i el nostre mediterrani no és el mar, sinó on neix, a les valls, als rius…” Però Txarango és també un projecte musical coherent. Parlen de viatjar, de fer camí, de compartir. I per això regalen els seus discos. I col·lapsen MediaFire a les nou del vespre amb el seu nou llançament Som Riu. El primer repàs a l’Spotify no em va pensar que cap dels nous temes superin Vola, o La dansa d’un vestit. Però tots tranquils, que la màgia la tenen a dalt de l’escenari. Amb ells, ja tenim l’estiu una mica més a prop.

Article publicat a El Singular Digital.

Entre fotos de Sinagogues i relleus amb l’alfabet Hebreu

Al cor del barri jueu de Cracòvia hi ha la llibreria Austeria. Darrere d’una façana negra, per restaurar. I una noia polonesa amb cabells rosa, pell blanquíssima, i vestida de colors s’encarrega de custodiar-la. És una llibreria d’un segell editorial jueu. La sala acumula milers de llibres. Molts en polonès – per què abans de la segona guerra mundial la major part de la població jueva vivia a Polònia. Molts títols també en anglès, i alguns en alemany. Sobretot els relatius a l’holocaust. Poca gent més interessada en aquest tema que els mateixos alemanys, suposo.

I com a bons venedors, la música que acompanya la visita en aquest món antic no és aleatòria. Un aparell de reproducció, al fons, al costat de les postals. Entre fotos de Sinagogues i de relleus amb l’alfabet Hebreu. Un so que, si fos en una ràdio comercial, reconeixeríem en el grup americà folk-pop-rockBeirut. O si ho voleu una mica més hip: amb Gogol Bordello.

Hi ressonava Jake Schulman-Ment, violinista i compositor modern de Klezmer. Gènere musical que prové dels jueus asquenazites de l’Oest d’Alemanya. I també intèrpret de música acústica de l’Europa de l’Est. Schulman va néixer a Nova York. Però viu i estudia a Romania. L’àlbum es titula A Wheel. Onze temes. Interpretats també per altres músics, tant d’origen americà com de l’Europa de l’Est. I l’art de fer modern una música tan ancestral és el que fa màgic aquest àlbum. Temes a destacar. Briderl L’Khayim: una cançó que d’alegre i descontrolada s’hauria de tocar a totes les bodes. Sher de L’Oiseau és una dansa, on violí, trompeta i acordió semblen desorganitzats, però cada un ocupa l’espai perfecte. Glissandos, preguntes amb respostes. I l’última, A Redele. Amb idioma indesxifrable. Dens, completament espiritual. Amb un címbal sublim. Que és un instrument de corda percudida que es toca amb dos malls. I que sona així.

Article publicat a El Singular Digital.