Una molt bona amiga ja fa un temps em va dir una frase que em va fer pensar moltíssim; aquella tant coneguda que diu “el temps posa sempre les coses al seu lloc”. I és una frase que pot aplicar a molts i molts àmbits i aspectes de la vida; i és clar, també és molt útil en política. Ahir llegia amb certa tristesa el comunicat del Bisbe de Girona, Francesc Pardo, on ordenava a través d’una “nota” que “no s’han de realitzar ni les reunions preparatòries ni la consulta posterior, en cap dels locals o dependències parroquials”, referit a la consulta sobre la sobirania a més de 100 municipis el dia 13 de desembre a tot Catalunya. I tot ho feia en nom de la llibertat. En part em sap greu sentir manifestacions d’aquest tipus -sobretot per veure, com realment i per molt que em pesi, hi ha coses, persones, institucions i determinats comportaments -o si més no una part d’aquests- que històricament es repeteixen. De la mateixa manera que Ovidi Montllor va dir “t’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense”. Doncs això, que perquè surti un Bisbe, i per pressions d’algú, aquest no se sent representat per l’Església catòlica quan aquesta adopta actituds nacionalistes; doncs ja em perdonaran si els hi ho dic, però aquest algú té un problema. I podria prendre’m aquesta notícia d’una pitjor manera de com ho estic fent. Però si aquest Bisbe s’ha molestat ha redactar una carta d’aquestes característiques és perquè alguna cosa es mou. L’olla ja fa dies que bull. Doncs en fi, el què deia: el temps posa les coses al seu lloc. I per sort hi haurà milers de creients que el proper dia 13 de desembre es manifestaran a favor de la llibertat d’aquest país tal i com ho fan fer en altres èpoques perquè, sens dubte, saben què vol dir ara com ara “la Catalunya del present i del futur”.
Si d’alguna cosa hom pot adonar-se quan viatja des del Priorat fins al Penedès amb tren és la gran quantitat de semblances -i també diferències- que tenen ambdues zones del país, segurament de les més belles de les quals podem gaudir a Catalunya: la més evident i notòria són les vinyes. Ara i ben entrada la tardor -i encara que el fred no apreti com hauria de fer-ho un dia de Tots Sants- les vinyes ja fa dies que han començat la seva etapa de fred. Els pàmpols, resseguint entre un to groc, verd fosc i marró, tant a un lloc com l’altre, i a través de les extenses hectàriees de terra conreada que hi trobem, donen aquesta sensació de què l’estiu -i fins i tot la verema- no són res més que simples records del passat. No obstant però, a diferència del Priorat, el Penedès té la gran empremta d’anys passats d’una important i notable industrialització. La relativa curta distància amb Barcelona, és de suposar, és el factor clau que ha fet que d’entre les immenses vinyes hi hagi molt més que casetes de pedra seca i antigues casetes de tros. Al bell mig de les grans vinyes del Penedès trobem grans cellers, indústries del sector secundari, línies de tren d’alta velocitat, l’autopista AP-7 i un llarg entramat de complexos industrials i de magatzems. A part de la gran quantitat de castells, antigues fortificacions i esglésies d’una bellesa excepcional. I els xiprers, arbres molt i molt freqüents -molt més que al meu petit país al sud- que hi donen, potser sense voler, un aire màgic i respectuós entre les parets de grans masies i aïllats cementiris. I sembla que es podia afirmar -ni que sigui per una inexacta sensació- que el Penedès ha viscut molt més de cara a la burgesia i als grans propietaris -sense afany de treure el mèrit a ningú, tot sigui dit; i que el Priorat s’hagi constituït tal i com és, en part, per la minuciosa feina del petit propietari agrícola associat en cooperatives. Dos models ben diferents però que, per sort, s’han fet un lloc dins del panorama econòmic i vitivinícola d’arreu del món. I sense haver de renunciar a la pròpia essència: la de la vinya i la del treball constant a la terra.
Com si d’una aposta es tractés la tria esdevé essencial. Dels set trens disposats en paral·lel i anunciats cronològicament a través d’uns panells informatius escampats per tota l’estació, hom pot fer moltes coses, però només dos esdevindran els objectes de la disjuntiva: o pujar a un tren amb destinació Riba Roja a les 20:18 i acceptar aquest fet com derrota moral, com una falsa tria, com una obligació faltada de qualsevol sentit de la llibertat; o esperar que el bell i antiquíssim rellotge de l’Estació de França marqui, exactament 47 minuts més tard, les 21:05, i que un tren arranqui, així de fàcil, per conduir-te fins a París Austerlitz, de nou al cor de la civilització occidental, i poder viure, de nou, aquell immens París. Doncs això, suposo que temps al temps. Ja que, de fet, la distància que separa un tren de l’altre no supera els deu metres.
I el que és extremadament greu de tot plegat no és ni que el vicepresident primer de la Diputació de Barcelona, ni que un ex-conseller de la Generalitat de Catalunya, ni que un alt assessor del Govern de Pujol durant els anys 90, o que un ex-Diputat del Parlament de Catalunya hagin estat detinguts per un presumpte cas de corrupció immobiliària; això fins i tot em podria –en termes pràctics– resultar secundari. El que em sembla extremadament indecent és que la Sindicatura de Comptes de Catalunya l’any 2007 literalment apuntés en un informe de fiscalització (el 7/2007, relatiu a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, exercici 2003), referent a les inversions reals i el seu finançament, “15) Control d’expedients de contractació d’obres”, a la pàgina 86 d’aquest informe –el qual, per cert, m’agradaria saber què ha costat a tots els contribuents– diu:
“en la revisió efectuada, s’observen nombroses irregularitats que posen de manifest greus mancances en l’elaboració, comptabilització i control dels expedients d’obres. Es recomana l’establiment dels sistemes de control necessaris que garanteixin l’adequat compliment de la normativa vigent.”
I amb més collons, per parlar clar, la Sindicatura va informar al Parlament d’això, però curiosament cap formació política va considerar oportú debatre. I saben què és el millor de tot? Que ha de venir un jutge espanyol a fer-nos la feina. Doncs això: Gràcies, Espanya.
I l’Albert Pla escriu la nana més bonica que mai s’hagi pogut escriure. I encara puc ser a dalt de tot, entre milions del llums i tant lluny, -entre mil colors vermells i blaus i verds i grocs, colors brillants però relaxants…- entre els somnis més guapíssims que es poguessin tenir.
