L’altre dia ja els vaig parlar del nou CD de Muse, The Resistance. Continuo mantenint que és segurament un dels discos més complets que he escoltat mai. Es nota que aquests tios, en saben i molt, de música. Passin-se pel youtube i busquin Makings of del grup, si volen. N’hi ha alguns realment espectaculars. Però jo em quedo amb aquest. És tracta de les gravacions de les tres últimes cançons, que formen part de una peça sola que es diu Exogenesis Symphony: la primera és l’Overture, la segona la Cross-Pollination i la tercera i última –per a mi la millor– Redemption. I la lletra, amb l’orquestració, la bateria i tot, és impressionant.
Let’s start over again
Why can’t we start it over again
Just let us start it over again
And we’ll be good
This time we’ll get it, get it right
It’s our last chance to forgive ourselves
LA CANÇÓ: Exogenesis: Symphony Part 3 (Redemption), de Muse.
Senyors, cada vegada sembla que s’està coent una cosa seriosa. Molt seriosa. Desgast del procés estatutari, retallada d’aquest a Madrid, set recursos d’inconstitucionalitat, crisi econòmica, govern tripartit, referèndum d’Arenys de munt, les casposes (i genials) reaccions des d’Espanya, el ressò internacional de la consulta… i ara el 13-D. Des de fa unes setmanes s’està creant una mobilització, que per ben poques altres coses al nostre país ha passat darrerament. En paraules avui de Francesc Ribera a la presentació del manifest de personatges de la cultura i de la societat civil donant suport al referèndum, va dir: Parlant amb gent més gran, alguns m’han comentat que des de temps de l’Sssemblea de Catalunya no recordàven que es respirés un clima semblant. I tot sembla indicar que alguna cosa important passarà ben aviat. En aquella taula, des de mossens, economistes, actors, membres activíssims de l’EI… I ara resulta que fins i tot 12 diaris catalans –amb l’apunt sempre vital del Partal a Vilaweb– es posen d’acord per fer una editorial conjunta en defensa del Referèndum i contra la possible sentència del TC. Veient aquelles línies no tinc clar que n’hi hagi per alegrar-se’n o per pensar que encara no em entès res. No obstant però, el que si que és clarament una bona notícia és veure què és el que diuen, des d’Espanya. S’estan posant nerviosos, molt nerviosos. Aquest diumenge un acte al Fòrum presentat pel Calçada, es posarà en marxa la campanya pel referèndum del dia 13 de Desembre a més de 100 municipis de Catalunya. No se perquè però em comença a semblar, tot plegat, una mica significatiu. Avui Vicent Partal, en un acte a la UPF organitzat per la FNEC, ha apuntat una cosa molt i molt interessant. Ha vist processos des de molt a prop de tipus democràtic relacionats amb referèndums arreu del món. I va parlar del de l’apartheid d’Àfrica del Sud. Veure milers i milers de negres fent cues tots vestits de diumenge per anar a votar, fileres de gent davant de les urnes; va ser allí on vaig veure on estava realment el poder. El poder estava en una papereta. I si un dels règims més dictatorials com va ser aquest no va poder contra les paperetes amb l’urna, menys ho podrà fer Espanya. Així que res més enllà de la nostra voluntat.
LA CANÇÓ: Exogenesis: Symphony Part 3 (Redemption), de Muse.
L’altre dia, passant per la Plaça del Carrasclet, direcció l’estació, vaig adonar-me d’una cosa que feia molt i molt temps que no veia. El lledoner que recobreix mitja plaça estava despullant part de les seves fulles, per conduir-les sense voler, totes alhora, al terra, al costat dels bancs del costat de la font -allí on havíem omplert tants i tants globus d’aigua-. L’olor que desprenien era impressionant, seques com estaven. Es trobaven abandonades, totes juntes, formant muntanyes de fulles, construint aglomeracions de petits llavis de color marró, d’un to molt i molt pujat. I així, vaig recordar, de sobte, entre l’olor de les fulles i la calidesa del lloc, com si els anys no haguessin passat, el munt de vespres i nits -abans de les 9 -que tard! pensàvem-, quan ja feia hores que era fosc i els pares ens esperaven a casa per sopar; que havíem jugat entre tantes fulles, a fer nius, i que ens semblaven tant grans com palaus. Allí, davant del Casal, veient passar les hores i pensant que no hi havia cap ric del món que pogués superar la dimensió d’aquells nius, ni la nostra felicitat, tant gran, immensa; i els nius -les nostres cases improvisades- tous, càlids, durant totes aquells vespres de fred novembre. I que a les poques setmanes trobàvem a faltar, perquè les fulles marxaven deixant pas a la més absoluta desolació. Només sota els peus del lledoner, l’any següent, ens podia tornar a donar unes fulles cansades de la calor i del fred; i unes poques hores on, unes nenes se sentien, sense cap mena de dubte, les més afortunades del món.
* article publicat a El Diari del Priorat el dissabte 21 de novembre de 2009.
I amb l’últim treball de Muse, The Resistance, és segurament la millor manera d’entrendre en un sol disc -alhora, el rock amb la música clàssica; fins i tot millor, m’atreviria a dir, que el treball de Metallica S&M, de fa ja una colla d’anyets. Una mescla espectacular entre ritmes rock, bases vuitanteres, simfònica, guitarres elèctiques, i els acords menors tant i tant usats per Muse; i amb tot això, hòstia, és que enmig et trobes de cop obres d’òpera francesa de Camille Saint-Saëns, o del geni més geni de tots: Chopin. En una cançó, United States Of Eurasia (+Collateral Damage), s’acaba així, amb un Nocturn del polonès. El número 2 Opus 9, Andante. Això sí, amb uns arrangaments orquestrals que no estan gens malament. I tot amb lletres Muse, és clar. When these pillars get pulled down / It will be you who wears the crown / And I’ll owe everything to you / How much pain has cracked your soul? / How much love would make you whole? / You’re my guiding lightning strike. Doncs això, The resistance. I no és perdin per res del món les tres últimes peces: Exogenesis Symphony: Overture, Cross-Pollination i Redemption. I dimarts al Sant Jordi. Però per començar a fer boca, vegin, vegin, encara que sense el piano del final:
Acabo de veure finalment –i sempre tot pel 3alacarta– el segon i últim capítol de la novel·la de Les veus del Pamano, obra de Jaume Cabré. He de dir en primer lloc que ni he llegit a priori el llibre ni tampoc sabia de la seva existència. Em poden insultar, si volen. Ara bé, m’he quedat del tot sorpresa amb la qualitat tant narrativa com d’escena de la producció. I sí, ara se que em diran allò que res com el llibre i que no és fidel al text. Molt bé. No obstant però, no sóc ni crítica televisiva ni en tinc cap ganes –per això ja tenim al grandíssim Monegal (he,he)–; però una cosa que si que em va cridar l’atenció en tot moment en veure la sèrie va ser el meticulós reflex social d’un poble tant petit com el que representava ser Torena, aquest poble imaginari del Pallars. La propietària terratinent, l’alcalde feixista, les classes treballadores del poble –principalment catalanistes–; el paper de l’estanquera –infiltrada de l’alcalde amb la correspondència de la gent–, el paper del xofer de la Senyora Elisenda; l’intent dels feixistes de destruir el país amb l’Escola Nacional, hugo y flecha i bandera inclosa, i canvi de nom de tots els nens i nenes -que per cert el mestre no va respectar…-. Hi ha molts i molts exemples que podria apuntar. Però si alguna cosa queda clara és de la complexitat, com va dir el mateix director del film en una entrevista, de la memòria històrica. Sovint parlem de la Guerra i de la Postguerra amb una perspectiva –segurament els que som ara més joves– que a vegades ens hauríem de replantejar. Darrera de qualsevol fet explicat i acostumem a buscar sempre un judici, i sovint fet, i sense voler-ho, des del desconeixement. I aquesta obra –ara m’espera llegir el llibre- crec que mostra clarament que hi havia dues idees de societat, de veure el món, d’articular la veritat, m’atreviria a dir, fins i tot, dues maneres de veure la vida. Dues maneres de veure el món que és van acabar atrinxerant durant més de quatre anys en una cruenta guerra civil. Però com tot, sempre trobem punts mitjos, grisos, tebis. I això queda completament plasmat amb la figura del mestre, que acaba prenent un paper polític molt i molt important, entre dos fronts, i sense tenir-ne cap mena d’intenció. Doncs això, que ara toca el llibre. Ah, i per cert i si em permeten, un Roger Coma guapíssim.
LA CANÇÓ: Sur le fil (en directe a Razzmatazz, espectacular), de Yann Tiersen.
Llegeixo totalment encuriosida una notícia al Diari Avui del passat diumenge que parla sobre una futura pel·lícula sobre el meu poble, Capçanes. La qual parlarà, especialment, sobre el procés de modernització que va patir el Celler del poble ara farà cosa d’uns quinze anys –recordem que fins aquella època no hi havia embotelladora pròpia; així com també fent referència al tema del vi jueu, el vi Kosher, que s’elabora des de fa una colla d’anys al Celler del poble. I també llegeixo que al projecte hi participaran actors de la talla de Ramon Madaula, Toni Sevilla, Josep Maria Pou o Julio Manrique. No està gens malament, ja que recordem que es tracta d’un municipi de poc més de 400 habitants. En fi, que té la seva gràcia, si més no. Veurem…(he,he).
