La caspa com a símptoma: La cultura pels quatre de sempre?

Algú sap què és L’hora del lector? Jo tampoc. Així que podem començar. La setmana passada es va col•lapsar l’accés Continua llegint →

Al pub on Kylie Minogue va demanar una pinta

The Dirty Duck és un pub del segle XVIII a Stratford-upon-Avon. En una de les poques ciutats d’Anglaterra on el Continua llegint →

Write it down: “La reina del Blackjack”

Un músic, com un escriptor, ha de tenir com a mínim, dues coses: quelcom a dir i fer-ho de manera Continua llegint →

American zero, South African hero

Vaig trucar un dia, i vaig deixar un missatge al contestador. El dia següent, havien canviat el número. – Això Continua llegint →

Els millors 8 minuts de blues que no són negres

Any 1966. Eric Clapton sortia d’un concert amb The Bluesbreakers i John Mayall. I explica que una nit Ginger Baker Continua llegint →

El publicista de la solitud

La decadència del músic britànic comença el dia en què s’instal•la a la seva gran mansió de L.A. El verd, Continua llegint →

“They can understand us talking Liverpool”

Després de la reina, The Beatles són de llarg el segon símbol nacional britànic. Per davant de Shakespeare, o la Continua llegint →

Modernets de la Rolling Stone, baixin de l’escenari

Jo volia escriure alguna cosa normal sobre uns nois que semblen normals. Tenia ganes d’explicar el magnífic retrat de 3’38’’, Continua llegint →

Mumford i fills

Any 2011. Festival Internacional de Benicàssim. Per què hi va haver una època on encara no s’hi programava David Guetta. Continua llegint →

Wankelmut, un berlinès normal

Diuen que Berlín és la nova capital cultural europea. Com un Londres, però subvencionat. On no regales el sou a Continua llegint →

Rocking al menjador de casa la iaia

Shoreditch, a Hackney. Un Londres gèlid, era nit freda per ser abril. Érem a Bedroom Bar, però com fóssim al Continua llegint →

Extremoduro

Any 2004. L’època on ZP encara no havia passat a la història com el pitjor president de l’Espanya democràtica. A Continua llegint →

L’Oriol que es fa dir John Talabot

Una vergonya nacional no és que algú com Carme Chacón ocupi l’escó amb més vots a la circumscripció de Barcelona. Continua llegint →

Jack White, el blanc que vol cantar com un negre

Es troben un americà, un anglès i un irlandès. Aquest podria ser l’inici d’un acudit. Però es tracta del It Continua llegint →

Quan Noel Gallagher fa més el ridícul que Justin Bieber

NME Magazine publicava la setmana passada el següent titular. Noel Gallagher: My cat is more rock n’ roll than Justin Continua llegint →

Lonerism a la catalana

Uns barrots i una fotografia amb el 3r filtre de l’Instagram. Barri de Les Corts. La Cafeteria del Centre Cívic Continua llegint →

El baixista amb els mitjons de fruites

Birmingham. La segona ciutat d’Anglaterra i de llarg la més desconeguda. Un city centre desproporcionant, com un Londresgarrulo. Un grapat d’edificis malpensats, Continua llegint →

L’electrònica més enllà de l’LSD: Nicolas Jaar

Vint-i-dos anyets. Massa guapo per no ser llatí i massa tranquil per ser del sud. Nicolas Jaar és un non-real-newyorker Continua llegint →

#PS13

La setmana passada corria pel tuiter un pretensiós #bestfestivalever. Pretensiós i prou repel·lent. I sembla que fins i tot van Continua llegint →

The greatest rock’n'roll band of all time

Anglesos i americans fa moltes dècades que es tenen un per l’altre com el parent estrany que tothom té. Aquell Continua llegint →