Ahir dijous teníem el país dividit, sense matisos, entre dues categories de persones: les que estaven fent cua per veure el Boss, i les que no. Mentre cinquanta mil persones ballaven al compàs d’una música, diguem-ne, força simpleta -al meu entendre, extremadament sobrevalorada- i amb una estètica vuitantera força carrinclona, n’hi havia d’altres que omplien escenaris a d’altres espais de la ciutat. Twitt magnífic de Gemma Ruiz. Alguns s’han pensat que el Boss tocava a l’Estadi Olímpic, hà! Surt ara mateix a la plaça del Rei: Albert Pla. A banda que aquesta plaça és un dels espais més bonics de Ciutat Vella i de tot Barcelona, és també el lloc que millor resumeix el que vam arribar a ser segles enrere. Partint d’aquest espai, i amb la calor de meitats de maig, la de les avarques blanques, els pantalons curts i la llauna de Xibeca, vam captar-hi la imatge que hauria d’omplir els telenotícies. Roger Mas va aconseguir, de la mà de la Cobla de Sant Jordi, allò que fa vint anys segurament seria inimaginable. La perfecta combinació entre la tradició i el què volem ser: concert de cadires de fusta alineades, al més pur estil sardanístic de tieta convergent, ocupades per la plana major dels nostres moderns. La plaça plena de grupies de Barcelona, exiliats de comarques i algun que altre estranger d’erasmus o doctorand. I quan haviem acabat de repassar mitja literatura europea de la mà del Mas President real, va arribar allò ja esperat, però no per això menys místic. El tarat i brillant Albert Pla, amb una bata beix i pantalons vermells, molt hihi-hàhà, i tots plegats una colla de frikys, amb barrets negres, capes grogues i acordions vermells, però uns músics -que són allà per això, i no per a res més- d’una immensíssima qualitat. I el Cortés, que només va pinzellar la guitarra, per tot el que és i del que és capaç de fer. Així que, i sense faltar ningú, que me’n ric, jo, de l’E Street Band.
LA CANÇÓ: L’hort, de Roger Mas.
