Vegin aquest vídeo de la cançó Hysteria de Muse -i sí, una altra vegada ells- directament des del canal Youtube. Em fa l’efecte que és el clip més bo que he vist mai:
LA CANÇÓ: Hysteria, de Muse.
9 febrer 2010
Binocles
Cada diumenge passo per davant de dues parades de flors del carrer València. I sempre, sempre, sempre, cada diumenge del món, hi trobo nois i homes relativament joves comprant-hi flors. I cada diumenge m’entra la curiositat de saber qui deuen ser les noies que, un diumenge, rebran aquelles flors. I no se perquè però sempre m’acaben passant lletres dels Amics de les Arts pel cap: “súper heroi, súper bon noi, i el ser el gendre que volen les sogres; súper heroi, súper cofoi, i arreglar immediatament tot allò que no funciona i no ser mai un d’aquells que només se’n recorden… de santa Bàrbara quan trona!”. I la conclusió és que haurien de fer una versió masculina de la cançó Els binocles d’en Pere: “per mi que ho fas expressament, per mi que te m’han fet a mida, per mi ja podem finiquitar, per mi el que queda de vida” [...] per mi, que si mai ets de veritat, per mi semblaràs de mentida”; i és clar, incloure “i te’n vas al carrer València a comprar flors diumenge per la nit”. Doncs això, prenguin nota. (he,he)
LA CANÇÓ: Blackout, de Muse.
8 febrer 2010
Tardes de diumenge
Estació. Soroll -com un minúscul pessigolleig- el qual indica que el tren està a punt d’arribar. Maletes. Botó verd, s’obre una escaleta i també la porta. I de sobte, bafarada de calor per tot el cos. Desenes de mirades que se t’adrecen, aspectants, on uns segons després, tornen al mateix lloc on restaven. L’objectiu: travessar el passadís en busca d’un lloc on poder abandonar temporalment les pertinences. Amb sort, dos seients buits. I Sempre, sempre, sempre, s’ocupa el de la finestra i sempre la banda en què passats uns quilòmetres es pot veure el mar. Grups de joves que fan camí, un diumenge, per ocupar els llocs de la quotidianitat setmanal. Converses. Reus i Tarragona omplen el vagó. Sort es té si el seient del costat queda buit. Trucades de telèfon interrompudes pels metres de túnels. I ordinadors portàtils i reproductors de música fan més passable, sovint, les dues hores i cint minuts de trajecte, si no has tingut la sort d’adormir-te. Passem a tocar del mar, al Garraf. Entre les roques veiem un immens blau, i també sovint davant d’un implacable negre -el sol ja fa minuts que s’ha post-. Passats uns minuts de foscor total, les llums cada vegada es fan més presents per la finestra i l’area metropolitana està ja al nostre davant. Els edificis imperiosos s’obren camí entre els rails del tren. Bellvitge ens mostra la major mediocritat de tota la ciutat, amb edificis altíssims, de desenes de plantes, i d’una organització urbana sense cap mena de sentit de la bellesa. Sants estació, primer gran èxode del tren. I quan passats els cinc minuts de rigor el tren reemprèn la marxa, és hora d’aixecar-se. Pròxima parada, Passeig de Gràcia. I un altre cop maletes, bosses carregades de subsistència setmanal estudiantil, ipod i via fora. Escales mecàniques i sortida per Roger de Llúria i Carrer Aragó. I de nou, acaba de passar per davant una altra tarda de diumenge.
* article publicat a El Diari del Priorat el dissabte 6 de febrer de 2010.
LA CANÇÓ: Sóc d’un país, de Brams.
6 febrer 2010
L’útim tirabol, de nou
He vist concerts de molts tipus, aquests últims anys. Però si en recordo un d’especialment emotiu, aquest va ser el concert de comiat dels Brams el dia 7 de maig de 2005 a Berga. I justament des de fa unes setmanes, els Brams han tornat temporalment per fer 20 concerts i celebrar els 20 anys de la formació del grup. I aquest dissabte, toca Mont-roig del Camp. Així que avui, amb els amics que vam estar a Berga ara farà 5 anys -Déu meu!-, repetirem aquesta nit al Baix Camp. I aquí els deixo amb la cançó “l’últim tirabol”, és preciosa:
LA CANÇÓ: Stockholm Syndrome, de Muse.
3 febrer 2010
Metàfores (arròs covat)
“Aquest MP3 té una capacitat de 30 GB que emmagatzema tota la meva música favorita. Un total de 3111 cançons. Però fins que arribo a casa només hem dóna temps d’escoltar-ne 5. Com casi tothom, porto la música de la meva època gloriosa. De fet, el meu MP3 és la meva àncora. I totes i cada una de les seves GB pesa una tona.”
i quina matèfora més bona!
* XAVIER MASDEU, a la sèrie “Arròs Covat”, Capítol 1: “Arròs a banda”.
LA CANÇÓ: Map of the problematique, de Muse.
31 gener 2010
La pregunta
(Dissabte, 22:30 hores; sopant, una conversa entre dos amics)
I la pregunta va ser:
- I ara, a qui hem de votar?
I es féu el silenci.
LA CANÇÓ: Supermassive Black Hole, de Muse.
