La cançó del mil·lenni

Passar el vespre de diumenge escoltant les que, per votació popular a l’ara, han estat les deu millors cançons d’amor d’aquest mil·lenni, em fa constatar algunes coses: 1) que tenim un país amb força poc criteri. Com va dir Pau Vallvé “És curiós, “Amic dels Cirerers” pot ser votada com a la millor cançó d’amor 2000-2012 al diari Ara, si voleu voteu-la, però 1: no és la millor i 2: les altres tampoc. 2) Sembla que per estar enamorat s’ha d’estar disposat a tallar-se les venes. Com diu l’Anna, a la cançó “Amb tu no hi surt ni un miserable clau sense esmorzar. Al contrari, la intuïció central del tema és sense tu no puc viure”, [...] “si circulés un discurs més materialista de l’amor, hi hauria menys frustrats i la temàtica de llibres i cançons seria més variada i un pèl més sofisticada”. En canvi, si la gent tingués al cap cançons com aquesta, seriem el país del món amb més feliços per metre quadrat. 3) Aquests darrers anys, hem estat capaços de crear un univers musical català molt divers i molt digne. Enquestes com aquesta demostren que ja no cal viure en la resistència política (parlo de la transició però també de la època d’or del rock català) per saber-se aquestes cançons i tenir-les com a referent cultural habitual. 4 i últim ) Menys conyeta amb la Jenifer. Aquesta cançó ja supera el milió tres-centes mil visualitzacions a YouTube. No m’equivocaré si dic que és la més escoltada de la nostra història a través d’aquest canal. Conclusió: potser som un país políticament depriment, però encara mantenim el sentit de riure’ns de nosaltres mateixos.

LA CANÇÓ: Partita número 1 in B menor for Solo Violin, de J.S. Bach.

“i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”

LA CANÇÓ: Suite No. 1 in G major, BWV 1007: Prélude, de J.S. Bach.

Autumn 2014

LA CANÇÓ: Nude, de Radiohead.

faust arp

LA CANÇÓ: Faust arp, de Radiohead.

La reunió de veins de l’Escala

Hola, sóc la presidenta de la seva Escala i fa temps que alguns de vosaltres em pregunteu què ens costa a tots la meva feina ja que la pagueu religiosament, entre tots, cada any. Resulta que un dia al veí del tercer primera li va semblar veure el meu gendre fent un “empalme” de l’electricitat comuna cap al seu pis, i vist que jo sóc la responsable del bon funcionament de l’Escala, em vau demanar que us aclarís com estan els comptes. Doncs un dia, i després de 32 mesos i força insistència, us envio carta per informar: que rebo 292,75 euros anuals –som una comunitat força generosa– , i que 140,51 d’aquests són despeses de representació–. La meva parella i fills cobren una quantitat més modesta però com que ajuden al bon funcionament i a la bona representació de l’Escala en algunes reunions de barri, tothom ho veu en bons ulls i ho accepta de bon grat. Però resulta que la iaia del primer segona es mira els papers i ens pregunta com és que no hi ha contemplats ni les despeses de T-10 ni taxis per les reunions, ni l’assegurança per accidents, ni les despeses del pica-pica que fem cada mes els de la junta per celebrar la gran harmonia en que vivim com a comunitat, ni tampoc tot el material d’oficina. Després d’un cert murmuri a la reunió extraordinària que convoco –no per transparència sinó perquè claríssimament sóc la millor representant de l’Escala que es pot tenir–, simplement afegeixo que el meu gendre no cobra res per la meva feina i que no hi ha cap factura en negre i que fins i tot pago l’IRPF. La iaia del primer segona s’aixeca de la cadira de sobte, em mira i em diu que per aguantar tot aquest teatre prefereix estar a casa mirant La Riera, que com a mínim sap que entre tots els paguem per actors i comediants. Agafa la porta i marxa. La resta de veïnat murmura i la moderna de l’àtic pregunta que tot això està molt bé però que si han sobrat diners per poder repassar l’escala que quan te convidats passa vergonya que hi ha alguna rallada. Es fa un silenci i tothom torna a casa, és l’hora del telenotícies.

LA CANÇÓ: Jigsaw falling into place, de Rardiohead.

vint-i-tres

Pel que em van dir fa molt anys sembla que avui faig l’aniversari. Exactament 23 anys. Aprofito doncs per desitjar a tothom unes Bones Festes i sobretot, no dubtin en cap moment de pensar que arribarem tant personalment, com professionalment i col·lectivament allà on vulguem arribar.

LA CANÇÓ: Stairway To Heaven, de Led Zeppelin.

Bilbo i l’autenticitat

Si m’he de quedar amb alguna ciutat d’Euskadi aquesta és, sens dubte, Bilbo. Tothom malparla del que és segurament la ciutat que millor defineix aquell petit país. Tant és així que per tirar-ne una de totes, Donosti quedaria clarament en segon terme. Si la intenció es veure una ciutat pija, aneu a París i llestos. Sempre és aconsellable quedar-nos amb l’original i no la copia. Donosti és preciós però aquell aire burgès afrancesat, i una platja que sembla més mediterrània que cantàbrica o atlàntica li resta actitud. Sort de les roques  d’entre les dues platges perquè sinó seria una ciutat amb un caràcter força depriment. En canvi, Bilbo té aquella mescla de ciutat industrial, bruta, grisa, i alhora, impregnada d’un aire europeu que ja li agradaria tenir a Barecelona. Una ciutat que per molt caòtica que pugui semblar, està molt ben pensada. La combinació de colors vermells vius, blaus, verds, transparents i grisos bruts i negres l’omple d’uns contrastos interessantíssims. I el riu, tranquil i obert, li dóna cos i l’omple de contingut. També diu molt d’una ciutat i d’una societat com la Basca, que tingui les universitats a tocar del gratacel d’una de les empreses més important del país. Bilbo respira aquell caràcter tant típicament basc de ruralitat però també de modernitat: bars bruts, terres plens de papers però al mig de la ciutat els parcs infantils més psicodèlics que he vist mai. Així que ja ho saben, si han de triar entre autenticitat o façana, Bilbo és la vostra ciutat.