Els ben asseguro que hi ha ben poques coses millors que, un vespre d’estiu a la terrassa del bar i cervesa en mà, poder contemplar una partida de botifarra amb la companyia de quatre avis: els millors professors europeus.
LA CANÇÓ: Somiers, de Joan Miquel Oliver.
Una de les primeres coses que fa una servidora quan arriba el període estival consisteix en deixar-se mig sou en la compra de llibres –ja saben, per allò de que quan sigui gran i rica vull tenir una biblioteca; he,he–. Doncs el cas és que vaig l’altre dia vaig passar per La Catalonia i després de redescobrir l’espai de llibres destinats a literatura catalana –Roig i Moncada van ser els elegits– vaig passar també per la secció de novetats. I em vaig trobar amb el nou llibre de l’Iu Forn que es diu El Candidat. I l’interessant d’aquest llibre –a part de la fàcil lectura i gran ironia entre les llargues converses del Candidat i el seu assessor– són moltes de les reflexions que s’hi fan. Vegin aquesta, per exemple:
–L’ètica no dóna vots, Oriol. Llavors, cal ser ètic? I la resposta és evident: no. Ser ètic és una autèntica pèrdua de temps i d’energia.
–Això no és cert. L’ètica dóna vots. La gent la té com un valor important.
–No t’equivoquis. Els que dóna volts és convèncer la gent que tens ètica. I això no implica tenir-ne. És com la moral. Tothom és molt íntegre, tothom té grans valors…, fins que a tots aquests que són tan purs els poses quatre bitllets sobre la taula.
–Hi ha molta gent que no és corrupta i que no es vendria mai.
–Perquè no en té la oportunitat. A més, Oriol, què és la corrupció? M’ho pots dir? Fer fotocopies personals a la feina és corrupció? Enviar correus electrònics personals des de la feina amb acudits o imatges marranes és corrupció? I l’ètica? Què és l’ètica, Oriol? Intentar despistar cent euros a la declaració de la renda és ètic? Quanta gent cobra la baixa d’una feina i treballa en un altre lloc? Quanta gent cobra hores extres en negre? Quanta gent es treu més de mil cinc-cents euros al mes netejant cases particulars i no declara un sol cèntim ni paga un sol cèntim d’impostos?
–Però això ho fan per sobreviure, no perquè els falti ètica. Tenen sous mísers i han de buscar-se la vida.
–Ho fan pel que sigui, però el 90% de la gent que es caga amb nosaltres, els polítics, dient que som uns corruptes i uns lladres no pot donar-nos cap lliçó d’ètica ni de moral. Ni una, I si en tinguessin la oportunitat, serien molt pitjors que nosaltres.
–Parlàvem de corrupció, no d’ètica.
–Com deia aquell famós polític italià per justificar que no parava de robar: «Si jo vetllo pels interessos de tothom, també estic cuidant els meus interessos, perquè jo també sóc tothom.» Què passa, que si jo sóc un gran lladre però resulta que robo pel bé comú, llavors passo a ser un corrupte ètic i guanyo l’absolució moral? [...]
he,he, que bo.
* FORN, IU. El Candidat, 2009, Barcelona, Ara Llibres, Amsterdam, pàgina 52.
LA CANÇÓ: Summer Cat, de Billie the vision & the dancers.
Imatge 1. Eguraldia ETB 28 juny:
Imatge 2. Eguraldia ETB 29 juny:
* extret del bloc de Roger Melcior.
LA CANÇÓ: Ryanair, de Joan Miquel Oliver.
A una servidora li passa sovint que les ganes de llegir i escriure li són inversament proporcionals al temps que pot destinar en la realització d’aquestes activitats. Doncs bé, això els hi dic perquè aquests dies d’estudi, amb més o menys sort, dels exàmens de tercer–i per fi acabats!– m’he dedicat a explorar llargues llistes de blocs. I el cas és que m’he trobat amb una cosa que m’ha deixat del tot bocabadada: es tracta d’un bloc titulat La Zona Fosca –l’autor del qual, per cert, fa més tres mesos que no actualitza– però que la seva escriptura m’ha deixat totalment impressionada.
Vegin sinó el què és capaç d’escriure l’autor del que us parlo:
Que ja n’estic fart de succedanis, de noies fantàstiques però que no. De fer sentir com em fas sentir tu a mi.
Sempre he pensat que algun dia ens tornaríem a trobar, i que aquest cop seria l’últim que ho faríem com a estranys. Jo tremolaria i tu estaries preciosa com sempre.
En veure’m ho entendries tot i em diries alguna frase tipus què tal? I encara que te la donés, no caldria la resposta.
La resta, és tot el que tinc pendent d’escriure
I aquí teniu una selecció dels meus preferits:
arrevoire
LA CANÇÓ: Divertiment per a cordes en fa major Kv 138 – Allegro, de Wolfgang Amadeus Mozart.
Recordo que fa poc més de dos anys vaig entrar per primera vegada al Palau de la Música Catalana, i una de les primeres coses que em van venir al cap quan vaig ser a l’interior de la sala de concerts, va ser un cèlebre fragment de Pla, a El Quadren Gris, que deia:
“Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la «Sonata a Kreutzer» al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó –és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?”
I com és de suposar una servidora està en total desacord amb les paraules del mestre Pla, i com vaig explicar un dia, poder contemplar la bellesa d’un espai com aquell va ser una de les sensacions més reconfortants que havia sentit. Com sembla ser Pla es va apuntar a la moda del moment en el rebuig d’alguns a l’estil modernista. Eren altres temps, suposo.
Però clar, cal dir que el mestre Pla no era músic –no es pot ser un geni en tot, a la vida– així que no podia parlar –principalment perquè no ho va poder viure mai– què era sortir allà al mig, a l’escenari, i veure com gairebé 2.049 persones observaren detingudament els mateixos moviments d’arc, els mateixos gestos del director, els mateixos sons, els mateixos colors, textures i sensacions des del bell mig de la sala, sent objecte de totes les atencions; és una cosa que, sense cap mena de dubte remou fins al més profund dels sentiments –suposant, és clar, que hom tingui alguna cosa per remoure. I és que des d’allà, els hi ven asseguro que la vida es veu d’una altra manera. Principalment perquè són coses que no t’esperes –com la majoria de les millors coses a la vida–, però de sobte, i un bon dia et trobes fent una cosa que s’escapa de qualsevol dels somnis que mai hagis pogut tenir. Doncs bé, el què deia: és una de les coses que una servidora podrà explicar amb més entusiasme als seus néts.
LA CANÇÓ: Andante Festivo, de Jean Sibelius.
I avui una servidora farà segurament una de les coses que explicarà amb més entusiasme algun dia al seus néts: (hehe)
LA CANÇÓ: Divertiment per a cordes en fa major Kv 138 – Andante, de Wolfgang Amadeus Mozart.
