(…com l’aigua bruta que s’escola pels pocs bassals d’aigua nítida que encara els queden per contaminar…)

(Si em permeten avui m’agradaria explicar quelcom una mica més personal dels que els tinc acostumats habitualment). Com tots saben, avui i a les 12 del migdia l’Antoni Bassas a deixat el programa Els matins de Catalunya Radio; Així, que tot just he sortit de la feina he pogut escoltar l’última hora de programa. Tot plegat, lògicament, molt emotiu –fantàstica tria, per cert, de la cançó del Llach Un Núvol Blanc–. Però com els anava dient, m’agradaria fer un petit homenatge –dins de les possibilitats– al qui ha estat el principal responsable de la meva socialització, també nacional, aquests últims anys d’adolescència.

Una servidora porta escoltant la radio cada mati des de 3r ESO. Això vol dir que en fa ja 6 anys, i des de que en tenia 13. I Déu ni do tot el que ha passat: dos cursos d’ESO, dos de batxillerat a l’IES Priorat de Falset, i dos anys més a Barcelona amb la carrera.

I durant tots aquests anys la meva hora d’entrada ha estat sempre les 9 del matí. Per tant, he escoltat aquell “Bon dia, són les 8” centenars de vegades, –i alguns altres centenars encara, dins del llit– I per tot això doncs, no puc passar per alt aquest munt d’anys de noticies i d’actualitat que crec, que en part, m’han configurat com a persona. No crec ser la mateixa havent escoltat en Bassas cada matí, que havent-ho fet, per exemple, amb la SER. –I Déu me’n guard, és clar, que no hagi estat així–.

En fi, que ara no sé ben bé què faré. Em dóna la sensació que la decadència i la mediocritat d’aquest país nostre s’està filtrant per tots els racons, com l’aigua bruta que s’escola pels pocs bassals d’aigua nítida que encara els queden per contaminar.

Adéu, Bassas.

LA CANÇÓ: Godalni kvartet st.13 v A-molu, op.29, D804, “Rozamunda” - Allegro ma non troppo, de Franz Schubert.

“Ètica i política: Grandeses i misèries” a la Universitat Ramon Llull

El passat dimarts dia 15 vaig poder assistir a el Curs d’Estiu organitzat per la Universitat Ramon Llull sobre Ètica i Política: Grandeses i misèries, a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. Va ser una jornada molt completa amb diferents xerrades i ponents, però si em permeten, m’estendré en el cas de la primera que parlava sobre Llibertat Personal i Disciplina de Partit. És a dir, sobre la compatibilització d’aquests dos elements en el sí dels partits polítics. I de ponents en aquesta taula de debat hi havia ni més ni menys que Joan Carretero per Esquerra Republicana, seguit per Caterina Mieras del PSC i Manuel Silva, d’UDC.

Així que li va tocar a Carretero, després de la presentació per part de la Rectora Esther Giménez-Salinas, –que per altra banda serà l’únic a qui faré esment– va explicar com entenia ell aquestes relacions entre llibertat i responsabilitat de partit. Va ser molt clar des del principi: la llibertat sempre ha de ser considerada com un valor irrenunciable, però aquest, lògicament, està subjecta els diferents graus de responsabilitat dins de les estructures partidistes. Per Carretero la llibertat que pot tenir un militant de base és absoluta per expressar tot allò que cregui convenient. Ara bé, a mesura que es va pujant a nivell de càrrecs dins d’un partit, la disciplina d’aquest va augmentant en detriment de les seves llibertats individuals. Així, que l’ordre seria el següent: militant de base com a més lliure; alcalde o regidor d’una població de menys de 20.000 habitats –va apuntar aquest llindar de forma força taxativa, però va dir que aproximadament, en aquest nombre podria trobar-se el tall–; després ens trobem aquells alcaldes i regidors de poblacions de més de 20.000 habitants, i finalment –tenint en compte el format la llistes tancades i bloquejades del nostre sistema electoral– un alt càrrec com un diputat o conseller ha de tenir molt poca discrecionalitat alhora d’expressar opinions que puguin diferir considerablement del seu partit.

D’aquesta manera doncs, i havent introduït la realitat del nostre sistema d’elecció de representants –el partit és l’únic responsable d’aquesta tria–, va quedar molt clar que la llibertat dels polítics legítimament queda al descobert, i d’aquesta manera doncs, és difícil reconèixer alts graus d’objecció de consciència en el moment de les votacions al marge de les directrius del partit corresponent.

Al meu entendre, doncs, això configura un dels principals problemes del nostre sistema democràtic. És absolutament inadmissible el fet que un diputat elegit per les Terres de l’Ebre hagi de votar a favor del transvasament, un de Girona a favor de la MAT, si realment creu que això suposa un greuge pel seu territori.

I finalment, si em permeten, diré alguna cosa que segurament no agradarà alguns. Carretero va comparar les eleccions internes d’ERC amb la moció de Censura del Barça del passat diumenge. Va venir a dir que “els qui són crítics estan sotmesos a greus desqualificacions, com va ser el meu cas amb ERC, o com també va passar en el procés de la moció de Joan Laporta”.

Ara podran pensar que actuo amb oportunisme, però fa temps que vaig pensar exactament el mateix.

PS: Ah, per cert: També destacadíssima la última ponència a càrrec del President Pujol. Alguns ja diuen que en tenen per uns quants llibres –hehe–.

LA CANÇÓ: Godalni kvartet st.13 v A-molu, op.29, D804, “Rozamunda” - Allegro ma non troppo, de Franz Schubert.

Espanya, Estat compost; per Ferran Requejo –entre d’altres– (III)

Tal i com explicava, el dimecres es va posar el punt i final a tres dies del Curs d’estiu sobre Catalanisme Polític a la URV, així que en aquesta última jornada hi van tenir cabuda unes altres conferències, com ara: La nació dels republicans per Pere Gabriel de la UAB; Les alternatives federals, per Miquel Caminal de la UB i també pel matí la de La imatge de Catalunya a Cuadernos para el Diálogo (1963-1976), per Javier Muñoz Soro de la Complutense de Madrid.

I per la tarda, i si em permeten va venir el plat fort: Ferran Requejo i Coll amb Espanya, estat compost, com a catedràtic de la UPF. Va fer una petita introducció sobre els tipus de models d’estat, perquè existeixen, les diferències entre la teoria i la pràctica alhora de diferenciar entre els que són federals dels que no ho són; després també va explicar perquè Espanya no es pot considerar un Estat federal: unitats constituents, divisió de poders, poder judicial, cambres de representació, UE, reforma constitucional, etc.

I després va fer un balanç sobre els 30 anys de constitucionalisme a Espanya i va parlar, en la seva opinió, sobre quins havien estat els avenços a nivell democràtic, però també va parlar dels que entén ell com “handicaps” d’aquests anys de procés i evolució de les autonomies. Parla del fet de confondre objectius: per una banda la descentralització política i per l’altra l’acomodació nacional de Catalunya i Euskadi, especialment – entès acomodació nacional com a reconeixement formal, descentralització per poder fer polítiques pròpies i diferenciades–. I també de que si fa trenta anys qui tirava del carro en les reivindicacions eren aquests dos països, ara qui ho fa són altres regions de l’Estat.

I tot seguit, va parlar de la sentència del Tribunal Constitucional i del que s’intueix, i tenint en compte què es pretenia amb l’Estatut, s’ha vist que no s’ha avançat gaire en cap de les matèries cabdals –però es va mostrar prudent perquè encara falta veure temes com el del finançament.

Així, que va apuntar les possibles retallades del TC. diferència entre 3 tipus: 1) aquells que es resoldran com a totalment inconstitucionals; 2) aquells que es dirà com s’han d’interpretar, i finalment 3) en alguns no es pronunciarà, i serà en un futur desenvolupament per llei al Parlament català on es dictaminarà. I per l’altra banda no s’atreveix a apuntar gaire més per prudència.

finalment va parlar sobre el tema dels referèndums: va explicar que no era clara la diferència entre aquest i les consultes populars; i va explicar que excloent suïssa –on va parlar que era “el paradís del Dret de Decidir”– en total s’ha estudiat en 12 democràcies i entre els anys 1995 i 2007 i s’ha arribat a la conclusió que no existeix correlació entre el nombre de consultes i el model d’Estat; és a dir, que no per ser més federal hi ha d’haver més consultes als seus ciutadans. El que si que va constatar però, va ser que el Dret a Decidir es veu més en estats de caràcter plurinacional.

També va parlar del Pla Ibarretxe, de les profundes dificultats per avançar en matèria de reconeixement nacional de les minories, va parlar de “la cultura política primitiva” dels dos partits majoritaris –PP i PSOE– i de la profunda manca d’actitud federalista d’aquests, va apuntar doncs: “no hi ha federalistes a Espanya”; els únics federalistes estem a Catalunya.

I per tal de concloure, i havent vist el panorama, va fer referència al famós què hem de fer? Requejo va dir si actualment tenia sentit “el peix al cove”, i si per l’altra banda s’havia de jugar tot a una carta: la del dret a Decidir.

Finalment va fer un apunt que em va semblar fantàstic, sobre quan el catedràtic estava estudiant batxillerat: va i diu “Jo llegia els llibres de text i parlaven sobre “el problema rural”, “el problema demográfico”, “el problema sindical” i de sobte parlava sobre “el problema catalán”. Jo no ho entenia, però després vaig arriar a una altra conclusió: el problema catalán és ben bé que els catalans tenim un problema, i es diu Espanya”.

Així doncs aprofito per respondre la companya Anna Pons amb una pregunta en que em feia dient que qui eren, doncs, els altres millors professors de la meva vida com estudiant. Tal i com havia dit en el passat article un era Josep Pich, i ara afegeixo els altres són el meu exprofessor de violí Oscar Peña, la meva professora de llatí de l’IES Priorat, Quima Bertran , i sense cap mena de dubte Ferran Requejo.

Anneta, espero que et donis per contestada.

LA CANÇÓ: Piano Concerto #9 In E Flat, K 271, “Jeunehomme” - 1. Allegro, de W.A. Mozart.

Francesc Macià, per Josep Maria Roig –entre d’altres– (II)

Tal i com vaig apuntar en el post anterior estic assistint a un curs d’estiu de la URV sobre Catalanisme Polític i avui ha tocat a uns altres experts fer les seves ponències: Pere Anguera amb l’Onze de setembre; Antoni Gavaldà amb la Catalanitat i nació des del món cooperatiu català; Els intel·lectuals i el catalanisme per Jordi Casassas; i la de Lluís Companys per Anna Sallés. Ara bé, però les ponències que per altra banda destacaria són, en primer lloc, la de Espanya: nació de nacions? a càrrec d’Anna Maria García, i finalment la de Francesc Macià per Josep M. Roig.

La primera va ser molt interessant pel fort contingut teòric que aportava, analitzant els diferents conceptes de nació al llarg dels dos últims segles, alhora que posant sobre la taula algunes qüestions com ara algunes teories sobre com s’explica el sorgiment de nacionalismes en alguns llocs i en d’altres no: si degut al fet que Espanya no va fer bé “els deures” –a diferència del cas Francès– amb els processos nacionalitzadors, o bé si es deu més a factors de la realitat catalana anterior, fet que posteriorment va esdevenir amb el nacionalisme català… el debat va ser molt interessant. Garcia també va parlar de les tres etapes o fases de naixement, creixement i consolidació dels moviments nacionals: A) recuperació cultural, en el primer moment, sense elements polítics; B) existència d’elements polítics amb la conseqüent afirmació nacional; i C) la massa social fa seva la reivindicació elitista a través del teixit associatiu. Així doncs, un repàs sobre l’inici dels moviments nacionalistes al segle XIX.

I per altra banda, crec que també és de justícia fer referència a la brillant exposició per part de Josep M. Roig sobre la figura de Francesc Macià. Fantàstica la seva explicació sobre la seva trajectòria vital, professional, política, bagatge cultural i llegat polític de la figura de l’expresident d’ERC. Coneixia part de la seva trajectòria política gràcies al documental de Coronel Macià, però realment algunes coses que va explicar Roig em van fer pensar una mica. Entre d’altres, per exemple, sobre la importància de la coherència en política, i pel que fa a una cosa menys relacionada amb la seva figura, però no menys important, veure la importància de les circumscripcions on s’elegeixen els candidats amb el sistema majoritari: és el que feia Macià per la seva regió de les Borges Blanques: es devia a les inquietuds de la seva gent, sense massa disciplina de partit fet que facilitava una millor representació dels ciutadans que l’elegien. Per això parlava del preu de l’oli enmig del Ple del Congrés de Diputats.

I finalment, Roig ens va sintetitzar el que era per a ell els punts clau del que va representar la figura de Francesc Macià: home, líder i polític, fet que va posar punt i final a la segona jornada del curs d’ahir dimarts dia 8 de juliol.

LA CANÇÓ: Mozart: Piano Concerto #9 In E Flat, K 271, “Jeunehomme” - 1. Allegro, de W. A. Mozart.

Valentí Almirall, per Josep Pich -entre d’altres-.

El passat dilluns dia 7 de juliol vaig tenir el privilegi d’assistir a un curs d’estiu a càrrec de la Universitat Rovira i Virgili i impartit al Palau Bofarull de la ciutat de Reus i titulat El Catalanisme Polític: aquest té una extensió de tres dies on hi ha passat i passaran personalitats de l’àmbit acadèmic com ara Pere Anguera, Montserrat Duch –com a coordinadors del curs– i d’altres professors com Josep Pich i Mitjana, Pere Gabriel, Anna M. Garcia, F. J. Muñoz Soro o Ferran Requejo, entre d’altres.

Així que el dilluns vam comptar amb la presència dels dos coordinadors del curs amb una ponència per part de la professora Duch sobre la temàtica les relacions de gènere en el catalanisme polític –ponència que per cert va suscitar força debat posterior–, també una del professor Cattini analitzant la figura de Josep Coroleu: historiografia i catalanisme; i Ramon Arnavat amb el tema de “el sentiment de pertinença provincialista durant el trienni liberal”. Així i com he dit però, Josep Pich va ser també un dels ponents –en la meva opinió el més brillant dels allí presents el la primera jornada– el qual ens va parlar sobre la figura de Valentí Almirall. M’explicaré més detingudament en aquesta última:

Pich va analitzar tant la seva biografia com també el seu llegat polític i historiogràfic, alhora que es va explicar amb la seva brillant retòrica el llegat d’Almirall dins del catalanisme polític. Va apuntar els orígens socials del polític català, la seva formació acadèmica –home de dret– i la seva basta cultura. Pich també va apuntar literalment que Almirall, tenint en compte la seva condició de descendent d’inquisidors “li agradava ser noble per poder enfotre-se’n”. Va parlar també de la importància de la seva formació política contextualitzada en la primavera dels pobles de 1848, la guerra de Criema de 1853 o la reunificació italiana.

Posteriorment, i parlant sobre el cas espanyol, va fer un apunt sobre la bandera de la primera república: pel que fa als colors era igual que en l’actual. Vermella i groga. Ara, l’escut era ben diferent: “només hi havia un Castell i un Lleó. Punt.”

Ara bé, si m’he de quedar amb un comentari de tota la ponència ho faig amb el que parlava sobre Espanya i la suposada “insolidaritat” dels catalans perquè volien les mesures proteccionistes per tal de gravar els productes manufacturers en importacions. Tot seguit ens pregunta: insolidaris els catalans? i les gravacions impositives del blat de Valladolid?

Per això puc dir que Pich és dels quatre millors professors que he tingut en la meva vida com estudiant.

* Article publicat a ElFenixDigital.

LA CANÇÓ: Piano Concerto #9 In E Flat, K 271, “Jeunehomme” - 2. Andantino, de W.A Mozart.

No a la moció de Joan Laporta

Jo no se com és pot arribar a tenir tant cinisme com per portar a les urnes una cosa semblant com aquesta moció de censura a la directiva de Joan Laporta. A mi ja em perdonaran –no parlo gairebé mai de futbol, ni pretenc donar-ne cap lliçó ara– però el que si que m’atreveixo és parlar del país, i sincerament, un canvi tant absolutament radical que va fer l’actual President en tant poc temps és admirable: Joan Laporta ha estat sinònim de canvi en la concepció del club, sanejament de comptes, imatge nova i fresca, fer fora del camp alguns seguidors amb comportaments absolutament reprovables, campanyes com la de l’UNICEF… i per posar només alguns exemples.

O vegin també la nova imatge corporativa de club: mai s’havien vist tantes senyeres, símbols i imaginari tant genuïnament català; o el web: fcbarcelona.cat. A vostès no se què els sembla, però per a mi i sense cap mena de dubte, el Futbol Club Barcelona s’ha convertit un gran ambaixador de Catalunya al món. Com diu un bon amic, a nivell internacional és més conegut el president del Barça que el de Catalunya. Significatiu, si més no.

I ja em perdonaran, i és clar que qualsevol opinió requereix prèviament el seu anàlisi cost-benefici, però una cosa és creure que hi ha elements que es podrien millorar –i votar una altra candidatura a la de Joan Laporta les properes eleccions del club– i l’altra de ben diferent és muntar aquest “xiringuito” a mitja legislatura sense cap mena de sentit. Alhora i tenint en compte que Laporta va limitar els mandats a 8 anys!

Jo ho tinc molt clar: si fos sòcia del Futbol Club Barcelona votaria i sense cap mena de dubte en contra de la moció –i vegis que no he parlat ni un sol moment de futbol. Ara bé, estaria bé fer memòria: dues lligues i una copa d’Europa. Repeteixo: dues lligues i una copa d’Europa–.

Així que per dignitat de club i de país: no a la moció de censura de Joan Laporta.

* Article publicat a MónDivers.cat

LA CANÇÓ: Mozart: Piano Concerto #9 In E Flat, K 271, “Jeunehomme” - 1. Allegro, de W. A. Mozart.

Per dignitat: No a la moció a Joan Laporta

LA CANÇÓ: Mozart: Piano Concerto #9 In E Flat, K 271, “Jeunehomme” - 2. Andantino, de W. A. Mozart.